XXXIII

La meva estrella em va dir que no calia que fos jo la que lluités pels dos. I té raó, no cal. De fet, no hauria de fer-ho. Quin sentit té estar amb algú que tant se li dóna? Però l’estimo. Així de simple. I si no lluito jo, que sóc la interessada, qui ho farà? Deixaré la lògica, l’orgull i la dignitat ben guardats fins que me’n cansi del tot o fins que m’aparti del seu costat. Molta gent ho criticaria, em diria que no tinc amor propi i que això no val la pena, que puc trobar algú altre que m’apreciï de debò.

Que llanci la primera pedra qui no ha estat disposat a tot per estar amb la persona que estimava. Quin sentit té conservar l’amor propi o la dignitat si no puc ser feliç, si no puc fer el que vull?