XXXVII

Ell era un complet desconegut i tot i això sentia que el coneixia molt bé. Per a ella era un reflex de la seva ingenuitat perduda fa molt de temps, en una primavera massa freda. Per això el contemplava des de la distància, sense apropar-s'hi gaire, tenia por que la seva incúria trenqués a bocins la seva esperança... o, més ben dit, que la prengués per la pessimista en què havia esdevingut.
La raó, la lògica s'havien apoderat d'ella i, per desgràcia, havia deixat de creure en el "per sempre més". Potser era, simplement, que s'estava fent gran.