És "el que havia de passar"?
Segurament. La teva despreocupació i el meu dolor no podrien conviure de manera cordial. Com a mínim no encara. Em pregunto quant de temps necessitaré per curar-me del tot, per deixar de sentir res quan algú digui el teu nom o quan creuem la mirada.
Dos estranys, i un que no oblida.
El tren encara m'evoca aquella nit.
Totes aquelles llàgrimes, llàgrimes que, per sort, ja no vesso.
I em felicito perquè cada vegada et penso menys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada