22 de desembre, 2010

XIV

La meva companya, la meva amiga.
Com una ombra, silenciosa, discreta, passes desaparcebuda per molts. La teva mirada, hostil. Un linx orgullós, demostres sempre que tu estàs fora del món, distant. Les teves paraules, tranquiles. Perquè tu parles quan tens alguna cosa a dir, no més. Però escoltar, m'escoltes sempre. I m'aconselles, o em contradius, o simplement assenteixes. Mitternacht. Jo et dic que sóc obscura, però tu intentes fer-me brillar. Profunda, analitzes les coses minuciosament, a tot li busques un perquè. Ets com... com aquell verd-blavós infinit, on el cel i la terra es troben, aquell punt sempre llunyà. Em dónes ales, m'inspires a la força. I somriem. I amb els nostres somriures, fem que la monòtona rutina tampoc sigui tan insuportable.

Perquè estàs al meu costat, aquí i ara. Perquè hi estiguis molts dies més, ferma com un tronc.

1 comentari:

  1. Dit així sembla bona persona i tot.
    Però no et quedis tant sols amb aquesta imatge, sempre hi haurà una cara que no coneixeràs, tal com a la Lluna només podem veure-li un rostre.

    ResponElimina