XIV

La meva companya, la meva amiga.
Com una ombra, silenciosa, discreta, passes desaparcebuda per molts. La teva mirada, hostil. Un linx orgullós, demostres sempre que tu estàs fora del món, distant. Les teves paraules, tranquiles. Perquè tu parles quan tens alguna cosa a dir, no més. Però escoltar, m'escoltes sempre. I m'aconselles, o em contradius, o simplement assenteixes. Mitternacht. Jo et dic que sóc obscura, però tu intentes fer-me brillar. Profunda, analitzes les coses minuciosament, a tot li busques un perquè. Ets com... com aquell verd-blavós infinit, on el cel i la terra es troben, aquell punt sempre llunyà. Em dónes ales, m'inspires a la força. I somriem. I amb els nostres somriures, fem que la monòtona rutina tampoc sigui tan insuportable.

Perquè estàs al meu costat, aquí i ara. Perquè hi estiguis molts dies més, ferma com un tronc.

IX

Avui, he deixat marcir una flor a les meves mans.
Tan bella, tan efímera...

Per què no l'he cuidada millor?
No calia gaire esforç, simplement haver-ho volgut més fortament...
Estic segura que si ho hagués fet, ara seguiria viva.

La meva flor...

M'he quedat mirant-la, tan quieta, tan aliena a tot...
Oh, hi ha hagut un moment, en què ha fet veure que dormia. Jo crec que realment reposava, ha tancat els ulls, així, dolçament...
I després, res, mitja hora, i ha mort.

La meva flor...

No m'ha donat temps de percebre la seva olor.
Al meu jardí no hi ha gaires flors. Com puc deixar que morin tan impunement?
Demà... demà!
No puc salvar la flor d'avui, però puc preparar-me i tenir cura de la de demà.
Encara que potser no hi hagi flor, demà...

La meva flor... quan tornaràs a mi?

V

Te verd amb llimona i encens de gessamí.
El fum de la flor s'escorre entre els meus dits, embriaga. Saluda, i se'n va.
Com aquella mosca. Intentes arrapar-te a la paret amb aquestes potetes, dèbils, petites? Més fràgils que el paper, el paper d'aquell cigarret que mai vas fumar. T'acaricia el braç, l'observes. Canvies de posició i se'n va.
Un vas trencat, les cendres de la flor. Imatges fetes prosa poètica que trenquen cors, desoladores, obren ferides que creies tancades.
El seu nom, el nom de la flor...
Tots els papers escampats sobre l'escriptori, el llum de sobretaula t'enlluerna com si el passat t'interrogués. I la veu monòtona segueix parlant sola a la paret del costat.
Si poguessis fer-la callar... per sempre.
taedĭum sempiternus