XIV

La meva companya, la meva amiga.
Com una ombra, silenciosa, discreta, passes desaparcebuda per molts. La teva mirada, hostil. Un linx orgullós, demostres sempre que tu estàs fora del món, distant. Les teves paraules, tranquiles. Perquè tu parles quan tens alguna cosa a dir, no més. Però escoltar, m'escoltes sempre. I m'aconselles, o em contradius, o simplement assenteixes. Mitternacht. Jo et dic que sóc obscura, però tu intentes fer-me brillar. Profunda, analitzes les coses minuciosament, a tot li busques un perquè. Ets com... com aquell verd-blavós infinit, on el cel i la terra es troben, aquell punt sempre llunyà. Em dónes ales, m'inspires a la força. I somriem. I amb els nostres somriures, fem que la monòtona rutina tampoc sigui tan insuportable.

Perquè estàs al meu costat, aquí i ara. Perquè hi estiguis molts dies més, ferma com un tronc.

VII

Te rooibos amb un toc de gerds. Sí, de nou. Aquell gust amarg però amb un dolç aroma. Realment m'agrada.

Ahir em van sortir ales, saps? Sí sí, ales, de l'esquena. Eren molt belles, com les d'un àngel. Però no em quedaven bé, no, no. Massa pures, potser...? No ho sé, crec que les prefereixo... diferents. No, de dimoni tampoc, potser de corb, sí...! Bé, al cap i a la fi, així no deixen de ser ales d'àngel tenyides de negre, no? Si és que "el negre és l'únic color que realça la mirada", encara que en el meu cas no hi hagi gaire per ressaltar... jo què sé!
I volava, Però no gaire, només una mica. I ho veia tot... però com des de fora, saps? Molt bonic. Però em vaig despertar, com sempre. Les ales van desaparèixer i vaig caure. Però no em vaig fer mal, crec. Vaja, si me n'hagués fet ho recordaria... No, no em vaig fer mal. Estic bé!
Potser un altre dia em tornaran a sortir ales... Tan de bo la pròxima vegada pugui volar més alt i més lluny, oi?
Sí, això espero.