XLVIV

No em feu parlar, avui no és un bon dia. Em mossego la llengua i m'enverino d'amargor. Millor quedar com una persona de poques paraules que no té el dia que ferir ningú amb la meva sinceritat massa brusca.

Que em molesti tant tot... em pregunto si és un signe del meu malestar o simplement m'estic fent gran. 

Sigui com sigui, la solitud cada cop em fa menys por, i això és bo. 

A quin preu ho estic pagant o ho pagaré, ves a saber... 

Deshumanització o evolució?

XLVIII

Decepció. Això va ser fa molt de temps. Potser no gaire, de fet. Dos mesos i mig, si fa no fa. Quan va esclatar la gran bomba va ser el que vaig sentir. I tristesa. I ràbia.

La desfeta del gran setge encara dura. I durarà per sempre, com les cicatrius d’una guerra, perquè no només són físiques, també són records. De tan en tant fa més mal, altres vegades és com si ho haguéssim oblidat. Però no, mai no oblidem. I quan l’onada de records torna, ho fa amb més força. I continuo essent una observadora en tota aquesta història, com si no m’afectés, però tremolo d’angoixa quan els sento, i d’enuig, i m’agradaria dir alguna cosa però sé que no serviria de res. Mai li podràs fer entendre a una poma que està podrida, ella no ho veu. I comentaris que són punyals embolcallats de victimisme, quina ironia.

Tan de bo pogués escriure sobre com em sento ara mateix, però seria una llista llarga plena de paraules fosques. Últimament només sento això i buidor. El pessimisme s’apodera de mi i em fa creure, com deien els punks dels 70, que no hi ha futur, com a mínim, no per a mi.

XLVII

Passo una etapa d’acceptació de la solitud. El pessimisme m’ha dominat per complet i ja no crec en cap mena de futur brillant acompanyada d’una persona especial. No crec que pugui agradar a ningú. El que més greu em sap és no haver experimentat un munt de coses, sentir que em quedo enrere i que sóc l’única que no pot aspirar a allò que tenen o han tingut tots els altres. Perdo la confiança en mi per dins i per fora, i no hi ha res que em faci pensar que això no és així, que jo no tinc cap problema. Però tot i estar sola hi ha coses que m’empenyen a somriure, així, tan estúpidament, com si fos un calc d’un llibre d’autosuperació.

I així em sento, no estic contenta però tampoc no estic trista, el blau ho tenyeix tot i la melodia ho il·lumina. 

XLVI

"Amics". Mai una paraula com l'amistat m'havia posat tan trista. O potser, més que tristesa, decepció. M'ho repetia una vegada i una altra, que tot era amistat, però una petita part de mi somniava que no, que la cosa anava més enllà. 

"Em pensava que érem amics!", has dit mentre fèiem broma. És clar. Això és el que som. I el que serem durant molt de temps. I és bo, l'amistat és meravellosa. Però en aquest cas no ho és prou per a mi.

Suposo que era la petita empenta que necessitava per decidir-me a tancar una porta que fa poc que havia obert. Però no sóc capaç de tancar-la amb clau, així que de moment l'ajustaré. Perquè en el fons, si mai volguessis obrir-la, només hauries de trucar.

L'encanteri no podia durar per sempre.

XLIV

Una foto m'ha portat el record d'un petó teu, la reminiscència de la teva olor. Pensar-te ja no fa mal, però és un sentiment estrany que li xiuxiueja a la meva memòria fins a quin punt et vaig estimar.

És un dia ple de núvols que no anuncien pluja o tempesta, simplement tapen el sol i no deixen que brilli com ho hauria de fer. Dies estranys. Dies en què sembla que les persones vulguin anar de conjunt amb el cel.

Demano perdó i m'ignoren. I segueixen ignorant-me. Sé que saps que no pretenia fer-te mal. És trist però jo no sóc tu. De tota manera, entenc aquests dies, perquè tots som una mica estranys, tots tenim núvols dins que no deixen brillar el sol. Així que esperaré que vingui una ventada que s'endugui la boira.

Vidre fràgil i trencadís que pot tallar a qui intenta recollir-ne els bocins.

XLIII

Ara mateix estic passant una mena d’etapa d’acceptació de la solitud. Acceptació de mi mateixa. Allò de “si no t’estimes a tu mateix, ningú no et podrà estimar”.

Aquesta solitud em provoca vergonya i dolor, i n’estic farta. Vull estar bé sempre, sola o acompanyada, que la meva felicitat no depengui de ningú. Però és difícil. I el més difícil és saber que no sóc especial per a ningú, ni tampoc per a tu. Sembla com si tothom fos capaç de trobar algú per qui ser especial, tothom menys jo, estancada en un punt mort. Em pregunto per què...

M’estimo menys que no em pensava.

XLII

Tot just m’he despertat d’un somni que no era un somni, sinó un record de la realitat. Una mica canviat, segurament, potser fins i tot idealitzat. Però només potser, perquè aquest record és pura felicitat.

He somniat una setmana enrere, el que em va passar a dia d’avui fa set dies.

És curiós com ahir escrivia que em sentia buida, la por que tenia d’haver perdut tan ràpidament un sentiment tan fort. No, no l’he perdut, de fet és més viu que mai. I em gela i em crema alhora. Ahir el vaig adormir i em vaig sentir buida, avui s’ha despertat i em sento desconsolada. I el pitjor de tot és que no sé què és millor, no sé què hauria de sentir, si tinc motius o no, per què em sento així, si sóc la única.

Però no hi puc fer res. No, no puc. Adormiré altre cop aquesta por, aquesta angustia que se’m clava tan profundament, tots aquests sentiments segurament no correspostos i m’aferraré al buit, a una mena de cuirassa de felicitat planera que no es pregunti més enllà de les petites alegries quotidianes.

If we ever meet again. 

XLI

Quant dura l’esperança? Diuen que és l’últim que es perd. Durant molt de temps vaig tenir-ne un munt, d’esperança. Però un tigre se la va menjar. I ara creia que n’havia aconseguit de nova, però dos dies han calgut per plantejar-me de nou tot el que faig i sento.

Dubto, dubto sobre tot i tothom, especialment sobre mi mateixa. No em puc creure que una cosa que fa una setmana em va fer patir tant ara desaparegui en dos dies, no puc estar tan buida. Però no puc fer res per canviar el meu estat actual, i l’espera s’enduu totes les il·lusions. I l’esperança.

Sóc tan dèbil que em trenco sense fer res. 

XL

A vegades em pregunto on ens porta tot això.

Només a vegades, perquè sé que en el fons res ens porta a enlloc. Però a vegades la meva bombolla de felicitat que inflo com un globus, amb bufades petites cada dia, se m’escapa dels dits i deixa anar l’aire acumulat durant setmanes, Així, d’una manera tan estúpida i sense cap motiu en concret més que la meva pròpia feblesa.

I llavors ho veig tot negre. La gent en qui confio es tornen desconeguts que detesto i que actuen d’una manera que m’enerva. Els somnis i les esperances en què crec desapareixen. I m’odio a mi mateixa per sentir-me així, però alhora no hi ha res que em faci voler canviar l’estat d’ànim.

Dies de misèria emocional.

XXXIX

Nits de somnis que m'embolquen de sospirs i tendresa infinita, la qual s'esfuma al matí cada vegada que obro els ulls. Somnis que ja no sé interpretar de cap altra manera que una queixa de la meva Solitud, qui se sent sola i oblidada. "Jo vull això", em xiuxiueja suplicant, "només això...". I jo ja ho sé, que ho vol, no, que ho necessita. I tan de bo pugués donar-li. Però s'escapa de les meves mans, i per això li dono placebo en forma d'amors platònics, d'aquells que mai es poden atènyer i que fan mal justament per això, però que infatuen l'esperit donant-li esperança i alegria. La Solitud n'esdevé addicta, d'aquest placebo, d'aquesta droga que és aiga tèbia, i en vol més i més, i ja no en té prou que siguin platònics, i vol que siguin seus materialment. I el buit es fa més gran, més profund. 

Paciència, Solitud, paciència...

XXXVIII

Dos estranys, això hem esdevingut l'un per l'altre. 

És "el que havia de passar"? 

Segurament. La teva despreocupació i el meu dolor no podrien conviure de manera cordial. Com a mínim no encara. Em pregunto quant de temps necessitaré per curar-me del tot, per deixar de sentir res quan algú digui el teu nom o quan creuem la mirada.

Dos estranys, i un que no oblida.

El tren encara m'evoca aquella nit.

Totes aquelles llàgrimes, llàgrimes que, per sort, ja no vesso.

I em felicito perquè cada vegada et penso menys.

XXXVI

I així és com va acabar.

Una carta, la última, on expressaves totes les teves sensacions, on mostraves la teva veritat i on, entre línies, t'exculpaves a tu mateix per deixar-me a mi com a causant del desastre.

La incredulitat encara em consola cada vegada que m'ensenya aquelles paraules emmarcades, aquell intent en va de poeta pertorbat amb frases que en lloc d'aixecar sospirs de princeses enamorades em convertiren en una princesa de gel plena d'ironia mordaç. Un estat que m'acompanya fins aquest moment.

Perquè t'he estimat tant i tu tan poc que ara no et puc estimar ni una mica. Et volia veure, ho necessitava, i ara dono gràcies per cada dia de més que trigui a trobar-me amb tu.



I ja està. No hi ha res més. Aquest és el capítol final que calia escriure per poder tancar aquest cicle i començar-ne un altre. Segurament hagi de reprendre la història i escriure'n algun epíleg, però no més enllà de quatre línies mal contades que parlin de l'evolució de la protagonista en relació al medi que l'envolta i el retrobament en qüestió.
Pot ser divertit i tot.

XXXV

I aquí estem altre cop, escupint sentiments de tristor en forma de paraules fosques. Però ja no em queden ni llàgrimes ni paraules. T'he plorat tant que ara només em sento buida.
T'he esperat tots aquests dies perquè em vas dir que tornaries. Era la única veritat. Això i el teu "t'estimo", i els records i els missatges i les proves físiques que em vas donar perquè et pensés, com si a mi em fessin falta quan ets el que ocupa la meva ment cada instant sense que tampoc ho vulgui. em vas dir que tornaries i ara es veu que no tornes quan em vas dir. I ara es veu que has decidit fer oficial una relació amb algú que no sóc jo. Que no patís, em vas dir. I això és una mostra de com et preocupes per com em sento.
I ara a mi què em queda? Què se suposa que haig de fer? Perquè en els teus missatges no hi ha res de diferent. Demana'm que t'oblidi, demostra'm que no tinc res a fer, digues que no m'estimes i que només em veus com una amiga.
Fes-me a miques, però acabem-ho ja.

XXXIV

“Si vols tenir algú, l’has de deixar lliure: si torna a tu, és teu. Sinó, és que mai t’ha pertanyut.”

Jo crec fortament en aquesta frase. Per això no et perseguiré ni aniré a buscar-te. En el seu dia ja vaig excedir-me demanant-te amb llàgrimes als ulls que no em deixessis, una cosa que no hauria volgut fer mai per orgull, per no mostrar com en sóc de vulnerable quan estimo. Però ho vaig fer, perquè és el que sentia. I per això no me’n penedeixo. Així com tampoc me’n penedeixo de tots els missatges que t’he enviat, de les hores que t’he pensat i esperat mentre sabia (i pretenia no saber, o més ben dit, no recordar) que mai seria prou important per a tu com tu ho eres (ets?) per a mi. Ni me’n penedeixo de tot el que hem viscut que, ben mirat, tampoc ha sigut gaire. El temps mai ens ha sigut favorable. Però potser perquè les coses que hem viscut no han sigut nombroses, les recordo amb més claredat i intensitat que d’altres. I per això em fa tan mal. La primera persona que estimo que em diu “no vull que pateixis” ha sigut (és?), curiosament, la que més mal m’ha fet. Precisament perquè no em dónes motius per a odiar-te, no puc decidir-me a oblidar-te. Que tu estàs als seus braços, que tu l’estimes a les nits, i potser fins i tot de dia, us estimeu. Que jo sóc (era?) “l’altra”. Que te m’oblides, que no et preocupo. Tot això ho sabia des del primer bes, però és ara quan ho he d’afrontar amb més duresa. Però s’està morint. L’esperança es mor, i jo la ploro. La ploro perquè no es mor sola, sinó que tu l’enfonses una mica més cada dia que no em parles. No tinc falses promeses a què agafar-me, només una pua i caramels tous i garrafes de records, i la gent em diu que no hi haig de pensar, o que tu no vals la pena, que conegui altra gent, que em busqui algú millor. I jo assenteixo i dic que ja ho intento mentre penso que l’únic que vull és que em recordis i dir-te que et trobo a faltar. Ara fa un mes estava plorant que l’endemà marxaves. I hores abans, havíem plorat junts per aquesta separació. I ara, ara fa una setmana que espero que em contestis. I ara, ara segueixo plorant per tu.

Quantes llàgrimes més hauré de vessar per deixar de patir?

XXXII

Detesto les teves paraules de consol, que intentis animar-me i vulguis pretendre ser feliç. Sé que realment vols ajudar-me, però que em diguis “si jo puc estar bé, tu també” és una gran mentida. No. No perquè tu estiguis bé, jo també ho puc estar. Som persones completament diferents, per tant encara que la situació fos la mateixa, actuaríem de manera diferent. I es veu que la situació no és la mateixa.

Però això ja és culpa meva, per no tenir el valor suficient d’explicar-t’ho. I encara que soni a pretext, creu-me si et dic que ho faig per tu, perquè no sé com acabarà tot això. Si acabés demà mateix, hauria valgut la pena dir-t’ho? Per mi sí, per mi tot el que tingui a veure amb aquesta història val la pena. Per la nostra relació, no.

Avui parlaves de buidor. Buidor. La buidor que puguis sentir tu no és ni la meitat de fosca ni de profunda amb la que convisc a cada moment, a cada segon.

Sóc horrible per detestar-te, quan tu només em vols ajudar. Sóc horrible per tantes coses que el dia que em quedi sola m’ho tindré ben merescut.

XXXI

Com n’és de dolorós palpar el teu oblit a través de les teves paraules. El temps et passa volant, em vas tornar a dir fa poc. Si ho penso, ja fa un mes d’ençà que vas marxar. Un mes...! I jo segueixo presonera d’aquell dimecres quinze, l’últim dia que et vaig veure, l’últim cop que et vaig tenir als meus braços, tot per mi, durant uns instants. A mi el temps no em passa ràpid, no en el seu moment, com a mínim.

Però ja en fa un mes, i no t’he pogut oblidar en cap instant.

M’he tornat més forta, d’això n’estic segura. El dolor m’ha enfortit, m’està enfortint. El teu oblit, la teva indiferència, em fereixen cada dia, encara que tu no te n’adones perquè no ho fas expressament. Tu simplement gaudeixes de cada instant, i és el que s’ha de fer, però alhora penso que podries gaudir de cada instant i parlar amb mi més sovint, si pensessis en mi tant com jo penso en tu. Aquest pensament em fa mal, i en lloc d’evitar-lo, m’hi delecto, com si banyés les meves ferides en sal. Perquè no podem conèixer l’amor sense el dolor, perquè ara no em pots aportar la felicitat d’antany per culpa de la distància. Perquè no sóc capaç de pensar només en els bons moments, suposo que el pessimisme forma part de mi, i encara que pogués, em faria el mateix mal que els pensaments negatius. Els records, n’he parlat tantes vegades d’ells... No vull oblidar res, però tan de bo pogués adormir els meus sentiments i despertar-los de nou al setembre, així, com un interruptor. Tan de bo pogués fer com tu i estimar a diverses persones a la vegada. Però no puc.

“I bé, què hi farem. No res”, oi?

XXIX

Furgo en la caixa de Pandora dels meus records a través d'un petit forat perquè no vull que s'escapin. Els vull guardar tots ells ja que junt amb els teus regals són la única prova del que vam ser algun dia. Sí, perquè un dia em vas dir que m'estimaves.

M'aferro als meus records per demostrar-me a mi mateixa que allò va ser real. Però a la vegada actuen com un verí quan es combinen amb els meus sentiments i la realitat, i així, em destrueixo lentament.

Fins quan podré seguir així?

I tu?

Quant de temps em faràs esperar? O es que ja m'has oblidat del tot?

XXVIII

Suposo que sis línies són tot el que represento per a tu.

Em sento desmotivada. Corro i corro per atrapar-te però mai n'hi ha prou, o al contrari, és massa.

I tristor.

Perquè cada vegada m'és més difícil creure que quan tornis tot seguirà com abans.

Tinc por que arribi un moment en què jo em cansi de córrer... Arribat aquest moment, vindries tu a buscar-me?

Jo crec que no.

XXVI

Realment només ha passat una setmana. Set dies d'ençà que em vas besar per última vegada, set dies han passat des que em vas deixar anar la mà i mentre em miraves als ulls em vas dir amb un somriure "tornaré...".

Set dies han passat, i no n'hi ha hagut ni un en què no et pensés sens parar.

I les llàgrimes...

Set dies han passat, i encara n'han de passar setanta més.

XXV

I te n'has anat.

Dir que és dolorós, que em sento sola, que et trobo a faltar, que tinc por i que vull estar amb tu em resulten paraules buides. Si ho dic o ho llegeixo trobo que és ridícul, i em veig com una adolescent enamorada més.

Suposo que en el fons és el que sóc, jo tota sóc ridícula.

Però sempre intento actuar de la manera més madura, i aquesta vegada no. Per una vegada vull ser egoista, vull comportar-me com una nena malcriada.

Hi ha un remolí de sentiments dins meu, dominat principalment per la por i la tristesa. La por a l'oblit i la tristesa de la distància i el temps. No saber què passarà quan tornis em mata. Veure que fas la teva vida, que ets feliç sense mi, i que jo m'enfonso cada cop que et penso també em mata. Els records m'empresonen. Em dius que el temps et passa volant, i a mi en canvi em passa en conta-gotes. I tot em remet a tu. Tot. Començo a creure que el que sento per tu és malaltís, i que ja no és amor sinó obsessió. I em mentalitzo que t'haig de deixar anar, perquè no sé si tornaràs, i perquè si vull avançar no puc seguir lligada a un record, per molt bonic que sigui. Però...