I cada vegada que decideixo no estimar-te més, fas que ho oblidi i caic més i més. Sense que te n'adonis. El meu secret, tot meu, tan gran que fa mal ben endins. Però millor això que dir res, no fos cas que espantés les cuques de llum que ens il·luminen i no deixen de brillar encara que a vegades plogui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada