XLVIII

Decepció. Això va ser fa molt de temps. Potser no gaire, de fet. Dos mesos i mig, si fa no fa. Quan va esclatar la gran bomba va ser el que vaig sentir. I tristesa. I ràbia.

La desfeta del gran setge encara dura. I durarà per sempre, com les cicatrius d’una guerra, perquè no només són físiques, també són records. De tan en tant fa més mal, altres vegades és com si ho haguéssim oblidat. Però no, mai no oblidem. I quan l’onada de records torna, ho fa amb més força. I continuo essent una observadora en tota aquesta història, com si no m’afectés, però tremolo d’angoixa quan els sento, i d’enuig, i m’agradaria dir alguna cosa però sé que no serviria de res. Mai li podràs fer entendre a una poma que està podrida, ella no ho veu. I comentaris que són punyals embolcallats de victimisme, quina ironia.

Tan de bo pogués escriure sobre com em sento ara mateix, però seria una llista llarga plena de paraules fosques. Últimament només sento això i buidor. El pessimisme s’apodera de mi i em fa creure, com deien els punks dels 70, que no hi ha futur, com a mínim, no per a mi.

XLVII

Passo una etapa d’acceptació de la solitud. El pessimisme m’ha dominat per complet i ja no crec en cap mena de futur brillant acompanyada d’una persona especial. No crec que pugui agradar a ningú. El que més greu em sap és no haver experimentat un munt de coses, sentir que em quedo enrere i que sóc l’única que no pot aspirar a allò que tenen o han tingut tots els altres. Perdo la confiança en mi per dins i per fora, i no hi ha res que em faci pensar que això no és així, que jo no tinc cap problema. Però tot i estar sola hi ha coses que m’empenyen a somriure, així, tan estúpidament, com si fos un calc d’un llibre d’autosuperació.

I així em sento, no estic contenta però tampoc no estic trista, el blau ho tenyeix tot i la melodia ho il·lumina. 

XLV

I cada vegada que decideixo no estimar-te més, fas que ho oblidi i caic més i més. Sense que te n'adonis. El meu secret, tot meu, tan gran que fa mal ben endins. Però millor això que dir res, no fos cas que espantés les cuques de llum que ens il·luminen i no deixen de brillar encara que a vegades plogui.

XLIV

Una foto m'ha portat el record d'un petó teu, la reminiscència de la teva olor. Pensar-te ja no fa mal, però és un sentiment estrany que li xiuxiueja a la meva memòria fins a quin punt et vaig estimar.

És un dia ple de núvols que no anuncien pluja o tempesta, simplement tapen el sol i no deixen que brilli com ho hauria de fer. Dies estranys. Dies en què sembla que les persones vulguin anar de conjunt amb el cel.

Demano perdó i m'ignoren. I segueixen ignorant-me. Sé que saps que no pretenia fer-te mal. És trist però jo no sóc tu. De tota manera, entenc aquests dies, perquè tots som una mica estranys, tots tenim núvols dins que no deixen brillar el sol. Així que esperaré que vingui una ventada que s'endugui la boira.

Vidre fràgil i trencadís que pot tallar a qui intenta recollir-ne els bocins.

XLI

Quant dura l’esperança? Diuen que és l’últim que es perd. Durant molt de temps vaig tenir-ne un munt, d’esperança. Però un tigre se la va menjar. I ara creia que n’havia aconseguit de nova, però dos dies han calgut per plantejar-me de nou tot el que faig i sento.

Dubto, dubto sobre tot i tothom, especialment sobre mi mateixa. No em puc creure que una cosa que fa una setmana em va fer patir tant ara desaparegui en dos dies, no puc estar tan buida. Però no puc fer res per canviar el meu estat actual, i l’espera s’enduu totes les il·lusions. I l’esperança.

Sóc tan dèbil que em trenco sense fer res. 

XXXIV

“Si vols tenir algú, l’has de deixar lliure: si torna a tu, és teu. Sinó, és que mai t’ha pertanyut.”

Jo crec fortament en aquesta frase. Per això no et perseguiré ni aniré a buscar-te. En el seu dia ja vaig excedir-me demanant-te amb llàgrimes als ulls que no em deixessis, una cosa que no hauria volgut fer mai per orgull, per no mostrar com en sóc de vulnerable quan estimo. Però ho vaig fer, perquè és el que sentia. I per això no me’n penedeixo. Així com tampoc me’n penedeixo de tots els missatges que t’he enviat, de les hores que t’he pensat i esperat mentre sabia (i pretenia no saber, o més ben dit, no recordar) que mai seria prou important per a tu com tu ho eres (ets?) per a mi. Ni me’n penedeixo de tot el que hem viscut que, ben mirat, tampoc ha sigut gaire. El temps mai ens ha sigut favorable. Però potser perquè les coses que hem viscut no han sigut nombroses, les recordo amb més claredat i intensitat que d’altres. I per això em fa tan mal. La primera persona que estimo que em diu “no vull que pateixis” ha sigut (és?), curiosament, la que més mal m’ha fet. Precisament perquè no em dónes motius per a odiar-te, no puc decidir-me a oblidar-te. Que tu estàs als seus braços, que tu l’estimes a les nits, i potser fins i tot de dia, us estimeu. Que jo sóc (era?) “l’altra”. Que te m’oblides, que no et preocupo. Tot això ho sabia des del primer bes, però és ara quan ho he d’afrontar amb més duresa. Però s’està morint. L’esperança es mor, i jo la ploro. La ploro perquè no es mor sola, sinó que tu l’enfonses una mica més cada dia que no em parles. No tinc falses promeses a què agafar-me, només una pua i caramels tous i garrafes de records, i la gent em diu que no hi haig de pensar, o que tu no vals la pena, que conegui altra gent, que em busqui algú millor. I jo assenteixo i dic que ja ho intento mentre penso que l’únic que vull és que em recordis i dir-te que et trobo a faltar. Ara fa un mes estava plorant que l’endemà marxaves. I hores abans, havíem plorat junts per aquesta separació. I ara, ara fa una setmana que espero que em contestis. I ara, ara segueixo plorant per tu.

Quantes llàgrimes més hauré de vessar per deixar de patir?

XXX

Ahir, per primera vegada des de feia dies, les llàgrimes em van venir a veure. Es que em sentia molt sola i necessitava que algú em fes companyia, saps? Doncs bé, em van explicar que no havia de sentir-me sola perquè encara que tu no hi siguis, encara que no em parlis i et trobi a faltar cada a cada instant, haig d'estar agraïda per tot el que hem viscut plegats. "Ja n'estic", els vaig respondre, "però no vull haver de renunciar-hi, no vull que el nombre de records nostres s'estanqui, vull que segueixi creixent. Vull poder estar al seu costat de nou."
"I creixerà", em digueren. "Oi tant que creixerà. I estaràs al seu costat."
"Però i si ha de ser com una simple companya? O com una amiga?"
"No és així com estaves amb ell al principi?"
"Sí..."
"I no et semblava impossible poder tenir res més?"
"Sí."
"I mira tot el que n'has tret! Abans que comencés tot, podies ser feliç no per ell, sinó per tota la gent que et feia costat. Doncs bé, aquesta gent segueix estant amb tu. Aprofita-ho. I dóna'ls tot l'amor que vulguis, a ells, que de segur que ho valoraran. Et sents sola i et fa mal, és normal. Però arribarà un moment que aquest dolor no serà la teva feblesa, sinó la teva força. I recorda que pots fer tot el que vulguis fer, només cal que t'hi posis."

XV

La nit s'acosta i els dubtes tornen. Tu intentes somriure i fer-te la forta, però per dins es mou alguna cosa. I no t'agrada.
Però saps que això no durarà sempre, perquè no ho permetràs. Diguin el que diguin, sentis el que sentis, saps que et mantindràs ferma i no deixaràs que els dubtes t'allunyin del teu objectiu. Sempre has somniat en aconseguir-ho, i ara encara creus que el camí que vas escollir fa temps és el correcte.

Oh, vaja. Ara t'has respòs a tu mateixa. Adéu, dubtes!

VI

Te rooibos amb un toc de gerds, i la pluja que cau de fons.

Somnis d'amors a la biblioteca que no és la biblioteca, més bé sembla un cibercafè tret d'Alice in Wonderland de Lewis Carrol. Gerard Piqué amb aires del teu company d'alemany però en versió maquereau tret d'un shojo manga. Adorable. Però ai! no la mosseguis l'ametlla amarga.

Despertes.
Tornes a dormir.

Somnis on apareix un mòvil amb què no aconsegueixes posar-te en contacte amb ell, el qual significa la teva por a la impossibilitat de...
Oh, vaja.
I aquell amic torna a ser al teu costat, més a prop que mai. Les mans entrellaçades. I plou. I apareix...! I oh, oh, foto, foto. Que cruel, no? Oh, no, i què? Em sembla bé, saps?, em sembla bé. Sí, sí, de debò, ja m'agrades tal com ets.

I despertes. Per sempre?

Increïble poder a l'escena del foc.