Una foto m'ha portat el record d'un petó teu, la reminiscència de la teva olor. Pensar-te ja no fa mal, però és un sentiment estrany que li xiuxiueja a la meva memòria fins a quin punt et vaig estimar.
És un dia ple de núvols que no anuncien pluja o tempesta, simplement tapen el sol i no deixen que brilli com ho hauria de fer. Dies estranys. Dies en què sembla que les persones vulguin anar de conjunt amb el cel.
Demano perdó i m'ignoren. I segueixen ignorant-me. Sé que saps que no pretenia fer-te mal. És trist però jo no sóc tu. De tota manera, entenc aquests dies, perquè tots som una mica estranys, tots tenim núvols dins que no deixen brillar el sol. Així que esperaré que vingui una ventada que s'endugui la boira.
Vidre fràgil i trencadís que pot tallar a qui intenta recollir-ne els bocins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada