III

Ella caminava sola, decidida. Era un vespre fred i fosc com se suposa que són els vespres d'hivern. Tornava a casa, a la llar on l'esperaven.

Sent que algú la segueix.

No li dóna importància, però molesta, accelera el pas per deixar-lo enrere. I cada vegada va més de pressa, gairebé al saltiró, amb la música dels auriculars posant ritme al seu moviment. Intenta no pensar.
El fred li cala el ulls, se li humitegen, i el baf que exhala és tan espès que gairebé es pot palpar.
Finalment, arriba al porxo de casa seva, treu la clau i entra a l'edifici. Amb l'esquena recolzada a la porta transparent, decideix avançar per agafar l'ascensor, però havent fet només dues passes, decideix comprovar si allò que l'havia atormentada durant el trajecte era real o simplement la seva imaginació. Així, es gira i clava la mirada a la part exterior de la porxada. S'acosta per veure-ho bé...

Hi ha algú.

Un home, amb una jaqueta blanca. Es gira. La mira.
Li somriu.

Ella obre els ulls.