XXX

Ahir, per primera vegada des de feia dies, les llàgrimes em van venir a veure. Es que em sentia molt sola i necessitava que algú em fes companyia, saps? Doncs bé, em van explicar que no havia de sentir-me sola perquè encara que tu no hi siguis, encara que no em parlis i et trobi a faltar cada a cada instant, haig d'estar agraïda per tot el que hem viscut plegats. "Ja n'estic", els vaig respondre, "però no vull haver de renunciar-hi, no vull que el nombre de records nostres s'estanqui, vull que segueixi creixent. Vull poder estar al seu costat de nou."
"I creixerà", em digueren. "Oi tant que creixerà. I estaràs al seu costat."
"Però i si ha de ser com una simple companya? O com una amiga?"
"No és així com estaves amb ell al principi?"
"Sí..."
"I no et semblava impossible poder tenir res més?"
"Sí."
"I mira tot el que n'has tret! Abans que comencés tot, podies ser feliç no per ell, sinó per tota la gent que et feia costat. Doncs bé, aquesta gent segueix estant amb tu. Aprofita-ho. I dóna'ls tot l'amor que vulguis, a ells, que de segur que ho valoraran. Et sents sola i et fa mal, és normal. Però arribarà un moment que aquest dolor no serà la teva feblesa, sinó la teva força. I recorda que pots fer tot el que vulguis fer, només cal que t'hi posis."