XXXI

Com n’és de dolorós palpar el teu oblit a través de les teves paraules. El temps et passa volant, em vas tornar a dir fa poc. Si ho penso, ja fa un mes d’ençà que vas marxar. Un mes...! I jo segueixo presonera d’aquell dimecres quinze, l’últim dia que et vaig veure, l’últim cop que et vaig tenir als meus braços, tot per mi, durant uns instants. A mi el temps no em passa ràpid, no en el seu moment, com a mínim.

Però ja en fa un mes, i no t’he pogut oblidar en cap instant.

M’he tornat més forta, d’això n’estic segura. El dolor m’ha enfortit, m’està enfortint. El teu oblit, la teva indiferència, em fereixen cada dia, encara que tu no te n’adones perquè no ho fas expressament. Tu simplement gaudeixes de cada instant, i és el que s’ha de fer, però alhora penso que podries gaudir de cada instant i parlar amb mi més sovint, si pensessis en mi tant com jo penso en tu. Aquest pensament em fa mal, i en lloc d’evitar-lo, m’hi delecto, com si banyés les meves ferides en sal. Perquè no podem conèixer l’amor sense el dolor, perquè ara no em pots aportar la felicitat d’antany per culpa de la distància. Perquè no sóc capaç de pensar només en els bons moments, suposo que el pessimisme forma part de mi, i encara que pogués, em faria el mateix mal que els pensaments negatius. Els records, n’he parlat tantes vegades d’ells... No vull oblidar res, però tan de bo pogués adormir els meus sentiments i despertar-los de nou al setembre, així, com un interruptor. Tan de bo pogués fer com tu i estimar a diverses persones a la vegada. Però no puc.

“I bé, què hi farem. No res”, oi?