14 d’agost, 2011

XXXV

I aquí estem altre cop, escupint sentiments de tristor en forma de paraules fosques. Però ja no em queden ni llàgrimes ni paraules. T'he plorat tant que ara només em sento buida.
T'he esperat tots aquests dies perquè em vas dir que tornaries. Era la única veritat. Això i el teu "t'estimo", i els records i els missatges i les proves físiques que em vas donar perquè et pensés, com si a mi em fessin falta quan ets el que ocupa la meva ment cada instant sense que tampoc ho vulgui. em vas dir que tornaries i ara es veu que no tornes quan em vas dir. I ara es veu que has decidit fer oficial una relació amb algú que no sóc jo. Que no patís, em vas dir. I això és una mostra de com et preocupes per com em sento.
I ara a mi què em queda? Què se suposa que haig de fer? Perquè en els teus missatges no hi ha res de diferent. Demana'm que t'oblidi, demostra'm que no tinc res a fer, digues que no m'estimes i que només em veus com una amiga.
Fes-me a miques, però acabem-ho ja.

1 comentari:

  1. A veces es imposible rehuir el dolor, y parece que éste nos persigue con vehemencia con el objetivo de hacernos sufrir hasta límites insospechados. Sin embargo, siempre hay alguna manera de ver la luz entre tanta oscuridad, y entre todos haremos que consigas discernir ese pequeño rayo de esperanza cuando todo lo demás parezca perdido :) Así que anímate, que estar triste no sirve de nada (y ya sabes que yo, para bien o para mal, tengo toda la experiencia del mundo en ese campo). Eres demasiado bonita para estar tan triste, coi! <3

    Y que sepas, que el Mr. tiene el gusto donde la espalda pierde su digno nombre. JUM.

    ResponElimina