XLVIV

No em feu parlar, avui no és un bon dia. Em mossego la llengua i m'enverino d'amargor. Millor quedar com una persona de poques paraules que no té el dia que ferir ningú amb la meva sinceritat massa brusca.

Que em molesti tant tot... em pregunto si és un signe del meu malestar o simplement m'estic fent gran. 

Sigui com sigui, la solitud cada cop em fa menys por, i això és bo. 

A quin preu ho estic pagant o ho pagaré, ves a saber... 

Deshumanització o evolució?

XLVIII

Decepció. Això va ser fa molt de temps. Potser no gaire, de fet. Dos mesos i mig, si fa no fa. Quan va esclatar la gran bomba va ser el que vaig sentir. I tristesa. I ràbia.

La desfeta del gran setge encara dura. I durarà per sempre, com les cicatrius d’una guerra, perquè no només són físiques, també són records. De tan en tant fa més mal, altres vegades és com si ho haguéssim oblidat. Però no, mai no oblidem. I quan l’onada de records torna, ho fa amb més força. I continuo essent una observadora en tota aquesta història, com si no m’afectés, però tremolo d’angoixa quan els sento, i d’enuig, i m’agradaria dir alguna cosa però sé que no serviria de res. Mai li podràs fer entendre a una poma que està podrida, ella no ho veu. I comentaris que són punyals embolcallats de victimisme, quina ironia.

Tan de bo pogués escriure sobre com em sento ara mateix, però seria una llista llarga plena de paraules fosques. Últimament només sento això i buidor. El pessimisme s’apodera de mi i em fa creure, com deien els punks dels 70, que no hi ha futur, com a mínim, no per a mi.

XLVI

"Amics". Mai una paraula com l'amistat m'havia posat tan trista. O potser, més que tristesa, decepció. M'ho repetia una vegada i una altra, que tot era amistat, però una petita part de mi somniava que no, que la cosa anava més enllà. 

"Em pensava que érem amics!", has dit mentre fèiem broma. És clar. Això és el que som. I el que serem durant molt de temps. I és bo, l'amistat és meravellosa. Però en aquest cas no ho és prou per a mi.

Suposo que era la petita empenta que necessitava per decidir-me a tancar una porta que fa poc que havia obert. Però no sóc capaç de tancar-la amb clau, així que de moment l'ajustaré. Perquè en el fons, si mai volguessis obrir-la, només hauries de trucar.

L'encanteri no podia durar per sempre.

XLIII

Ara mateix estic passant una mena d’etapa d’acceptació de la solitud. Acceptació de mi mateixa. Allò de “si no t’estimes a tu mateix, ningú no et podrà estimar”.

Aquesta solitud em provoca vergonya i dolor, i n’estic farta. Vull estar bé sempre, sola o acompanyada, que la meva felicitat no depengui de ningú. Però és difícil. I el més difícil és saber que no sóc especial per a ningú, ni tampoc per a tu. Sembla com si tothom fos capaç de trobar algú per qui ser especial, tothom menys jo, estancada en un punt mort. Em pregunto per què...

M’estimo menys que no em pensava.

XL

A vegades em pregunto on ens porta tot això.

Només a vegades, perquè sé que en el fons res ens porta a enlloc. Però a vegades la meva bombolla de felicitat que inflo com un globus, amb bufades petites cada dia, se m’escapa dels dits i deixa anar l’aire acumulat durant setmanes, Així, d’una manera tan estúpida i sense cap motiu en concret més que la meva pròpia feblesa.

I llavors ho veig tot negre. La gent en qui confio es tornen desconeguts que detesto i que actuen d’una manera que m’enerva. Els somnis i les esperances en què crec desapareixen. I m’odio a mi mateixa per sentir-me així, però alhora no hi ha res que em faci voler canviar l’estat d’ànim.

Dies de misèria emocional.

XXXVI

I així és com va acabar.

Una carta, la última, on expressaves totes les teves sensacions, on mostraves la teva veritat i on, entre línies, t'exculpaves a tu mateix per deixar-me a mi com a causant del desastre.

La incredulitat encara em consola cada vegada que m'ensenya aquelles paraules emmarcades, aquell intent en va de poeta pertorbat amb frases que en lloc d'aixecar sospirs de princeses enamorades em convertiren en una princesa de gel plena d'ironia mordaç. Un estat que m'acompanya fins aquest moment.

Perquè t'he estimat tant i tu tan poc que ara no et puc estimar ni una mica. Et volia veure, ho necessitava, i ara dono gràcies per cada dia de més que trigui a trobar-me amb tu.



I ja està. No hi ha res més. Aquest és el capítol final que calia escriure per poder tancar aquest cicle i començar-ne un altre. Segurament hagi de reprendre la història i escriure'n algun epíleg, però no més enllà de quatre línies mal contades que parlin de l'evolució de la protagonista en relació al medi que l'envolta i el retrobament en qüestió.
Pot ser divertit i tot.

XXXV

I aquí estem altre cop, escupint sentiments de tristor en forma de paraules fosques. Però ja no em queden ni llàgrimes ni paraules. T'he plorat tant que ara només em sento buida.
T'he esperat tots aquests dies perquè em vas dir que tornaries. Era la única veritat. Això i el teu "t'estimo", i els records i els missatges i les proves físiques que em vas donar perquè et pensés, com si a mi em fessin falta quan ets el que ocupa la meva ment cada instant sense que tampoc ho vulgui. em vas dir que tornaries i ara es veu que no tornes quan em vas dir. I ara es veu que has decidit fer oficial una relació amb algú que no sóc jo. Que no patís, em vas dir. I això és una mostra de com et preocupes per com em sento.
I ara a mi què em queda? Què se suposa que haig de fer? Perquè en els teus missatges no hi ha res de diferent. Demana'm que t'oblidi, demostra'm que no tinc res a fer, digues que no m'estimes i que només em veus com una amiga.
Fes-me a miques, però acabem-ho ja.

XXXII

Detesto les teves paraules de consol, que intentis animar-me i vulguis pretendre ser feliç. Sé que realment vols ajudar-me, però que em diguis “si jo puc estar bé, tu també” és una gran mentida. No. No perquè tu estiguis bé, jo també ho puc estar. Som persones completament diferents, per tant encara que la situació fos la mateixa, actuaríem de manera diferent. I es veu que la situació no és la mateixa.

Però això ja és culpa meva, per no tenir el valor suficient d’explicar-t’ho. I encara que soni a pretext, creu-me si et dic que ho faig per tu, perquè no sé com acabarà tot això. Si acabés demà mateix, hauria valgut la pena dir-t’ho? Per mi sí, per mi tot el que tingui a veure amb aquesta història val la pena. Per la nostra relació, no.

Avui parlaves de buidor. Buidor. La buidor que puguis sentir tu no és ni la meitat de fosca ni de profunda amb la que convisc a cada moment, a cada segon.

Sóc horrible per detestar-te, quan tu només em vols ajudar. Sóc horrible per tantes coses que el dia que em quedi sola m’ho tindré ben merescut.

XXI

I encara que soni mediocre, m'agradaria trobar una caixa fosca on amagar-me, on aprendre a deixar de pensar, oblidar-me de tot i dormir eternament. Deixar de pensar sobretot. Seria molt còmode, i a la vegada seria com estar morta, una mort en vida.

II

Si m'haguessis deixat, t'hagués estimat per sempre...

Qui va ser el culpable? La luxúria o l'odi? En aquell llavors pensava que era el propi excés d'amor que sentia per tu qui va causar el meu patiment.
Sempre es diu que en una relació hi ha un que estima més, que dóna més que l'altre.
I encara ara crec..., sé que aquest paper era el meu.
Però tu no ho senties així. Per tu l'amor era un joc, i a més un joc de tres, o quatre, o cinc...

I ara creus en Déu i anheles la salvació de la teva ànima.

Si fos per mi, tindries la redempció que tant desitges. Però jo no sóc l'únic error que has comès, i hauràs de fer molt més a part de resar-li al teu Déu si vols que ell també et perdoni.

I

...és com verí, com una negra metzina que em corromp la ment, el desig d'allò que un altre posseeix.



És més que aquell sentiment sovint d'odi.
No, no et vull veure.
Mossegar-se la llengua, tancar-se a si mateix en una presó de supèrbia.
Com ho has fet?
Per què tu...?
Per què jo no?




Destruir la bellesa amb les meves mans, sí, això és el que vull.