XXXVI

I així és com va acabar.

Una carta, la última, on expressaves totes les teves sensacions, on mostraves la teva veritat i on, entre línies, t'exculpaves a tu mateix per deixar-me a mi com a causant del desastre.

La incredulitat encara em consola cada vegada que m'ensenya aquelles paraules emmarcades, aquell intent en va de poeta pertorbat amb frases que en lloc d'aixecar sospirs de princeses enamorades em convertiren en una princesa de gel plena d'ironia mordaç. Un estat que m'acompanya fins aquest moment.

Perquè t'he estimat tant i tu tan poc que ara no et puc estimar ni una mica. Et volia veure, ho necessitava, i ara dono gràcies per cada dia de més que trigui a trobar-me amb tu.



I ja està. No hi ha res més. Aquest és el capítol final que calia escriure per poder tancar aquest cicle i començar-ne un altre. Segurament hagi de reprendre la història i escriure'n algun epíleg, però no més enllà de quatre línies mal contades que parlin de l'evolució de la protagonista en relació al medi que l'envolta i el retrobament en qüestió.
Pot ser divertit i tot.

XXXV

I aquí estem altre cop, escupint sentiments de tristor en forma de paraules fosques. Però ja no em queden ni llàgrimes ni paraules. T'he plorat tant que ara només em sento buida.
T'he esperat tots aquests dies perquè em vas dir que tornaries. Era la única veritat. Això i el teu "t'estimo", i els records i els missatges i les proves físiques que em vas donar perquè et pensés, com si a mi em fessin falta quan ets el que ocupa la meva ment cada instant sense que tampoc ho vulgui. em vas dir que tornaries i ara es veu que no tornes quan em vas dir. I ara es veu que has decidit fer oficial una relació amb algú que no sóc jo. Que no patís, em vas dir. I això és una mostra de com et preocupes per com em sento.
I ara a mi què em queda? Què se suposa que haig de fer? Perquè en els teus missatges no hi ha res de diferent. Demana'm que t'oblidi, demostra'm que no tinc res a fer, digues que no m'estimes i que només em veus com una amiga.
Fes-me a miques, però acabem-ho ja.

XXXIV

“Si vols tenir algú, l’has de deixar lliure: si torna a tu, és teu. Sinó, és que mai t’ha pertanyut.”

Jo crec fortament en aquesta frase. Per això no et perseguiré ni aniré a buscar-te. En el seu dia ja vaig excedir-me demanant-te amb llàgrimes als ulls que no em deixessis, una cosa que no hauria volgut fer mai per orgull, per no mostrar com en sóc de vulnerable quan estimo. Però ho vaig fer, perquè és el que sentia. I per això no me’n penedeixo. Així com tampoc me’n penedeixo de tots els missatges que t’he enviat, de les hores que t’he pensat i esperat mentre sabia (i pretenia no saber, o més ben dit, no recordar) que mai seria prou important per a tu com tu ho eres (ets?) per a mi. Ni me’n penedeixo de tot el que hem viscut que, ben mirat, tampoc ha sigut gaire. El temps mai ens ha sigut favorable. Però potser perquè les coses que hem viscut no han sigut nombroses, les recordo amb més claredat i intensitat que d’altres. I per això em fa tan mal. La primera persona que estimo que em diu “no vull que pateixis” ha sigut (és?), curiosament, la que més mal m’ha fet. Precisament perquè no em dónes motius per a odiar-te, no puc decidir-me a oblidar-te. Que tu estàs als seus braços, que tu l’estimes a les nits, i potser fins i tot de dia, us estimeu. Que jo sóc (era?) “l’altra”. Que te m’oblides, que no et preocupo. Tot això ho sabia des del primer bes, però és ara quan ho he d’afrontar amb més duresa. Però s’està morint. L’esperança es mor, i jo la ploro. La ploro perquè no es mor sola, sinó que tu l’enfonses una mica més cada dia que no em parles. No tinc falses promeses a què agafar-me, només una pua i caramels tous i garrafes de records, i la gent em diu que no hi haig de pensar, o que tu no vals la pena, que conegui altra gent, que em busqui algú millor. I jo assenteixo i dic que ja ho intento mentre penso que l’únic que vull és que em recordis i dir-te que et trobo a faltar. Ara fa un mes estava plorant que l’endemà marxaves. I hores abans, havíem plorat junts per aquesta separació. I ara, ara fa una setmana que espero que em contestis. I ara, ara segueixo plorant per tu.

Quantes llàgrimes més hauré de vessar per deixar de patir?