XLII

Tot just m’he despertat d’un somni que no era un somni, sinó un record de la realitat. Una mica canviat, segurament, potser fins i tot idealitzat. Però només potser, perquè aquest record és pura felicitat.

He somniat una setmana enrere, el que em va passar a dia d’avui fa set dies.

És curiós com ahir escrivia que em sentia buida, la por que tenia d’haver perdut tan ràpidament un sentiment tan fort. No, no l’he perdut, de fet és més viu que mai. I em gela i em crema alhora. Ahir el vaig adormir i em vaig sentir buida, avui s’ha despertat i em sento desconsolada. I el pitjor de tot és que no sé què és millor, no sé què hauria de sentir, si tinc motius o no, per què em sento així, si sóc la única.

Però no hi puc fer res. No, no puc. Adormiré altre cop aquesta por, aquesta angustia que se’m clava tan profundament, tots aquests sentiments segurament no correspostos i m’aferraré al buit, a una mena de cuirassa de felicitat planera que no es pregunti més enllà de les petites alegries quotidianes.

If we ever meet again.