XLVIV

No em feu parlar, avui no és un bon dia. Em mossego la llengua i m'enverino d'amargor. Millor quedar com una persona de poques paraules que no té el dia que ferir ningú amb la meva sinceritat massa brusca.

Que em molesti tant tot... em pregunto si és un signe del meu malestar o simplement m'estic fent gran. 

Sigui com sigui, la solitud cada cop em fa menys por, i això és bo. 

A quin preu ho estic pagant o ho pagaré, ves a saber... 

Deshumanització o evolució?

XLVII

Passo una etapa d’acceptació de la solitud. El pessimisme m’ha dominat per complet i ja no crec en cap mena de futur brillant acompanyada d’una persona especial. No crec que pugui agradar a ningú. El que més greu em sap és no haver experimentat un munt de coses, sentir que em quedo enrere i que sóc l’única que no pot aspirar a allò que tenen o han tingut tots els altres. Perdo la confiança en mi per dins i per fora, i no hi ha res que em faci pensar que això no és així, que jo no tinc cap problema. Però tot i estar sola hi ha coses que m’empenyen a somriure, així, tan estúpidament, com si fos un calc d’un llibre d’autosuperació.

I així em sento, no estic contenta però tampoc no estic trista, el blau ho tenyeix tot i la melodia ho il·lumina. 

XLVI

"Amics". Mai una paraula com l'amistat m'havia posat tan trista. O potser, més que tristesa, decepció. M'ho repetia una vegada i una altra, que tot era amistat, però una petita part de mi somniava que no, que la cosa anava més enllà. 

"Em pensava que érem amics!", has dit mentre fèiem broma. És clar. Això és el que som. I el que serem durant molt de temps. I és bo, l'amistat és meravellosa. Però en aquest cas no ho és prou per a mi.

Suposo que era la petita empenta que necessitava per decidir-me a tancar una porta que fa poc que havia obert. Però no sóc capaç de tancar-la amb clau, així que de moment l'ajustaré. Perquè en el fons, si mai volguessis obrir-la, només hauries de trucar.

L'encanteri no podia durar per sempre.

XLII

Tot just m’he despertat d’un somni que no era un somni, sinó un record de la realitat. Una mica canviat, segurament, potser fins i tot idealitzat. Però només potser, perquè aquest record és pura felicitat.

He somniat una setmana enrere, el que em va passar a dia d’avui fa set dies.

És curiós com ahir escrivia que em sentia buida, la por que tenia d’haver perdut tan ràpidament un sentiment tan fort. No, no l’he perdut, de fet és més viu que mai. I em gela i em crema alhora. Ahir el vaig adormir i em vaig sentir buida, avui s’ha despertat i em sento desconsolada. I el pitjor de tot és que no sé què és millor, no sé què hauria de sentir, si tinc motius o no, per què em sento així, si sóc la única.

Però no hi puc fer res. No, no puc. Adormiré altre cop aquesta por, aquesta angustia que se’m clava tan profundament, tots aquests sentiments segurament no correspostos i m’aferraré al buit, a una mena de cuirassa de felicitat planera que no es pregunti més enllà de les petites alegries quotidianes.

If we ever meet again. 

XLI

Quant dura l’esperança? Diuen que és l’últim que es perd. Durant molt de temps vaig tenir-ne un munt, d’esperança. Però un tigre se la va menjar. I ara creia que n’havia aconseguit de nova, però dos dies han calgut per plantejar-me de nou tot el que faig i sento.

Dubto, dubto sobre tot i tothom, especialment sobre mi mateixa. No em puc creure que una cosa que fa una setmana em va fer patir tant ara desaparegui en dos dies, no puc estar tan buida. Però no puc fer res per canviar el meu estat actual, i l’espera s’enduu totes les il·lusions. I l’esperança.

Sóc tan dèbil que em trenco sense fer res. 

XXV

I te n'has anat.

Dir que és dolorós, que em sento sola, que et trobo a faltar, que tinc por i que vull estar amb tu em resulten paraules buides. Si ho dic o ho llegeixo trobo que és ridícul, i em veig com una adolescent enamorada més.

Suposo que en el fons és el que sóc, jo tota sóc ridícula.

Però sempre intento actuar de la manera més madura, i aquesta vegada no. Per una vegada vull ser egoista, vull comportar-me com una nena malcriada.

Hi ha un remolí de sentiments dins meu, dominat principalment per la por i la tristesa. La por a l'oblit i la tristesa de la distància i el temps. No saber què passarà quan tornis em mata. Veure que fas la teva vida, que ets feliç sense mi, i que jo m'enfonso cada cop que et penso també em mata. Els records m'empresonen. Em dius que el temps et passa volant, i a mi en canvi em passa en conta-gotes. I tot em remet a tu. Tot. Començo a creure que el que sento per tu és malaltís, i que ja no és amor sinó obsessió. I em mentalitzo que t'haig de deixar anar, perquè no sé si tornaràs, i perquè si vull avançar no puc seguir lligada a un record, per molt bonic que sigui. Però...

XX

Cada vegada estic més lluny de la meta. Es fa petita i es difumina, perd el seu contorn.
Com jo.
Sóc una gota de pintura negra sobre una tela en blanc.
I el cel és gris. És gris...? No, ho era fins fa poc. Ara he canviat el cel. He deixat el cel cendra enrere i ara en tinc un de diferent. I el trobo a faltar, aquell cel... va durar tan poquet, menys que un sospir! Ara només me'n queda el record i l'esperança de veure'l de nou. Potser aquesta podria ser una meta, ben mirat.

XIX

Vaig fer enviar un missatge a un ós rentador. Li demanava pel seu estat, feia molt que no en sabia res i volia assegurar-me que seguia viu. Avui un missatger m'ha fet arribar la resposta.
Sí, segueix viu, simplement està enfeinat a les muntanyes, cuidant dels animals i ocupant-se de les provisions per l'hivern. Pel to de la carta, se'l veia consternat.
Em preocupa que sempre hagi de ser jo qui envii el missatge per reprendre el fil de la conversa. Crec que em preocupo massa per aquest ós rentador, i ell en canvi només em veu com un caçador més.
No hauria d'intentar conèixer-lo tant, al cap i a la fi, un dia acabarà desapareixent de sobte i d'una manera ben misteriosa, acompanyat per una adorable osseta segurament.

XVI

- Me'n vaig.
- No ho vull. Sempre havia tingut por que arribés aquest moment, por d'aquestes paraules. I m'havia dit de no aferrar-me a tu precisament per això, per no patir si mai passava. Però tu... tu ets encantador, saps? I encara no hem passat prou temps junts, no tenim records en comú. Sento que és massa aviat per dir-nos adéu, així que no marxis.
- Però precisament per això, encara que marxi no em trobaràs a faltar.
- És cert. Al principi potser una mica, però durarà el temps que trigui en arribar un altre halo de llum a la meva vida. Però està bé deixar-ho així?
- Llavors què vols? Que em quedi? Saps que no puc, no puc quedar-me només perquè tu m'ho demanis.
- No. Sé que això és molt important per tu, sé que fa molt de temps que ho vols i ho entenc, perquè també és la meva passió, tot i que no és el meu moment per acomplir-la. No et demano que et quedis, simplement, puc venir amb tu i estar al teu costat una mica més?

XV

La nit s'acosta i els dubtes tornen. Tu intentes somriure i fer-te la forta, però per dins es mou alguna cosa. I no t'agrada.
Però saps que això no durarà sempre, perquè no ho permetràs. Diguin el que diguin, sentis el que sentis, saps que et mantindràs ferma i no deixaràs que els dubtes t'allunyin del teu objectiu. Sempre has somniat en aconseguir-ho, i ara encara creus que el camí que vas escollir fa temps és el correcte.

Oh, vaja. Ara t'has respòs a tu mateixa. Adéu, dubtes!

VIII

Que és una guerra perduda ho sabia abans de començar-la. Ho sabia abans de plantejar-me dur-la a terme i tot. I encara ho sé, i ho tinc present. Però i què? Encara que segurament patiré, encara que pot ser que quedi malament davant de molta gent i que al final resulti ser una càrrega per les persones que m'importen i estan al meu costat, sento que haig de continuar lluitant fins que el meu Enemic acabi amb mi travessant el meu pit amb la seva llança. És una guerra perduda, però jo no estic acabada. Puc continuar lluitant per aquell somriure, encara que no sigui el meu. I si perdo, i si em maten, doncs que m'enterrin amb la seva arma. I això és tot. No necessito res més.
Morir lluitant per allò que vols, hi ha manera més digne de deixar aquesta terra on tot té un final?

IV

No és com si m'embriagués de solitud...
O potser sí.

Trobo a faltar el perfum d'una abraçada. D'una abraçada d'amor sincer, uns braços forts que em sostinguin quan senti que em trenco en mil bocins. Un company a qui no li hagi d'explicar amb paraules com em sento, que m'entengui amb la mirada. Un d'aquells amors pels que val la pena lluitar, més enllà de l'espai i d'aquells que s'hi oposen.

Insatisfeta, però massa covarda per a posar-hi remei. Preguntant-me a cada instant quin és el meu lloc, perquè sento que encara no l'he trobat.