Ara mateix estic passant una mena d’etapa
d’acceptació de la solitud. Acceptació de mi mateixa. Allò de “si no t’estimes
a tu mateix, ningú no et podrà estimar”.
Aquesta solitud em provoca vergonya i dolor,
i n’estic farta. Vull estar bé sempre, sola o acompanyada, que la meva
felicitat no depengui de ningú. Però és difícil. I el més difícil és saber que
no sóc especial per a ningú, ni tampoc per a tu. Sembla com si tothom fos capaç de
trobar algú per qui ser especial, tothom menys jo, estancada en un punt mort. Em
pregunto per què...
M’estimo menys que no em pensava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada