06 de desembre, 2010

V

Te verd amb llimona i encens de gessamí.
El fum de la flor s'escorre entre els meus dits, embriaga. Saluda, i se'n va.
Com aquella mosca. Intentes arrapar-te a la paret amb aquestes potetes, dèbils, petites? Més fràgils que el paper, el paper d'aquell cigarret que mai vas fumar. T'acaricia el braç, l'observes. Canvies de posició i se'n va.
Un vas trencat, les cendres de la flor. Imatges fetes prosa poètica que trenquen cors, desoladores, obren ferides que creies tancades.
El seu nom, el nom de la flor...
Tots els papers escampats sobre l'escriptori, el llum de sobretaula t'enlluerna com si el passat t'interrogués. I la veu monòtona segueix parlant sola a la paret del costat.
Si poguessis fer-la callar... per sempre.
taedĭum sempiternus

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada