XLVII

Passo una etapa d’acceptació de la solitud. El pessimisme m’ha dominat per complet i ja no crec en cap mena de futur brillant acompanyada d’una persona especial. No crec que pugui agradar a ningú. El que més greu em sap és no haver experimentat un munt de coses, sentir que em quedo enrere i que sóc l’única que no pot aspirar a allò que tenen o han tingut tots els altres. Perdo la confiança en mi per dins i per fora, i no hi ha res que em faci pensar que això no és així, que jo no tinc cap problema. Però tot i estar sola hi ha coses que m’empenyen a somriure, així, tan estúpidament, com si fos un calc d’un llibre d’autosuperació.

I així em sento, no estic contenta però tampoc no estic trista, el blau ho tenyeix tot i la melodia ho il·lumina. 

VII

Te rooibos amb un toc de gerds. Sí, de nou. Aquell gust amarg però amb un dolç aroma. Realment m'agrada.

Ahir em van sortir ales, saps? Sí sí, ales, de l'esquena. Eren molt belles, com les d'un àngel. Però no em quedaven bé, no, no. Massa pures, potser...? No ho sé, crec que les prefereixo... diferents. No, de dimoni tampoc, potser de corb, sí...! Bé, al cap i a la fi, així no deixen de ser ales d'àngel tenyides de negre, no? Si és que "el negre és l'únic color que realça la mirada", encara que en el meu cas no hi hagi gaire per ressaltar... jo què sé!
I volava, Però no gaire, només una mica. I ho veia tot... però com des de fora, saps? Molt bonic. Però em vaig despertar, com sempre. Les ales van desaparèixer i vaig caure. Però no em vaig fer mal, crec. Vaja, si me n'hagués fet ho recordaria... No, no em vaig fer mal. Estic bé!
Potser un altre dia em tornaran a sortir ales... Tan de bo la pròxima vegada pugui volar més alt i més lluny, oi?
Sí, això espero.

VI

Te rooibos amb un toc de gerds, i la pluja que cau de fons.

Somnis d'amors a la biblioteca que no és la biblioteca, més bé sembla un cibercafè tret d'Alice in Wonderland de Lewis Carrol. Gerard Piqué amb aires del teu company d'alemany però en versió maquereau tret d'un shojo manga. Adorable. Però ai! no la mosseguis l'ametlla amarga.

Despertes.
Tornes a dormir.

Somnis on apareix un mòvil amb què no aconsegueixes posar-te en contacte amb ell, el qual significa la teva por a la impossibilitat de...
Oh, vaja.
I aquell amic torna a ser al teu costat, més a prop que mai. Les mans entrellaçades. I plou. I apareix...! I oh, oh, foto, foto. Que cruel, no? Oh, no, i què? Em sembla bé, saps?, em sembla bé. Sí, sí, de debò, ja m'agrades tal com ets.

I despertes. Per sempre?

Increïble poder a l'escena del foc.

V

Te verd amb llimona i encens de gessamí.
El fum de la flor s'escorre entre els meus dits, embriaga. Saluda, i se'n va.
Com aquella mosca. Intentes arrapar-te a la paret amb aquestes potetes, dèbils, petites? Més fràgils que el paper, el paper d'aquell cigarret que mai vas fumar. T'acaricia el braç, l'observes. Canvies de posició i se'n va.
Un vas trencat, les cendres de la flor. Imatges fetes prosa poètica que trenquen cors, desoladores, obren ferides que creies tancades.
El seu nom, el nom de la flor...
Tots els papers escampats sobre l'escriptori, el llum de sobretaula t'enlluerna com si el passat t'interrogués. I la veu monòtona segueix parlant sola a la paret del costat.
Si poguessis fer-la callar... per sempre.
taedĭum sempiternus