XLII

Tot just m’he despertat d’un somni que no era un somni, sinó un record de la realitat. Una mica canviat, segurament, potser fins i tot idealitzat. Però només potser, perquè aquest record és pura felicitat.

He somniat una setmana enrere, el que em va passar a dia d’avui fa set dies.

És curiós com ahir escrivia que em sentia buida, la por que tenia d’haver perdut tan ràpidament un sentiment tan fort. No, no l’he perdut, de fet és més viu que mai. I em gela i em crema alhora. Ahir el vaig adormir i em vaig sentir buida, avui s’ha despertat i em sento desconsolada. I el pitjor de tot és que no sé què és millor, no sé què hauria de sentir, si tinc motius o no, per què em sento així, si sóc la única.

Però no hi puc fer res. No, no puc. Adormiré altre cop aquesta por, aquesta angustia que se’m clava tan profundament, tots aquests sentiments segurament no correspostos i m’aferraré al buit, a una mena de cuirassa de felicitat planera que no es pregunti més enllà de les petites alegries quotidianes.

If we ever meet again. 

XLI

Quant dura l’esperança? Diuen que és l’últim que es perd. Durant molt de temps vaig tenir-ne un munt, d’esperança. Però un tigre se la va menjar. I ara creia que n’havia aconseguit de nova, però dos dies han calgut per plantejar-me de nou tot el que faig i sento.

Dubto, dubto sobre tot i tothom, especialment sobre mi mateixa. No em puc creure que una cosa que fa una setmana em va fer patir tant ara desaparegui en dos dies, no puc estar tan buida. Però no puc fer res per canviar el meu estat actual, i l’espera s’enduu totes les il·lusions. I l’esperança.

Sóc tan dèbil que em trenco sense fer res. 

XL

A vegades em pregunto on ens porta tot això.

Només a vegades, perquè sé que en el fons res ens porta a enlloc. Però a vegades la meva bombolla de felicitat que inflo com un globus, amb bufades petites cada dia, se m’escapa dels dits i deixa anar l’aire acumulat durant setmanes, Així, d’una manera tan estúpida i sense cap motiu en concret més que la meva pròpia feblesa.

I llavors ho veig tot negre. La gent en qui confio es tornen desconeguts que detesto i que actuen d’una manera que m’enerva. Els somnis i les esperances en què crec desapareixen. I m’odio a mi mateixa per sentir-me així, però alhora no hi ha res que em faci voler canviar l’estat d’ànim.

Dies de misèria emocional.