XLVII

Passo una etapa d’acceptació de la solitud. El pessimisme m’ha dominat per complet i ja no crec en cap mena de futur brillant acompanyada d’una persona especial. No crec que pugui agradar a ningú. El que més greu em sap és no haver experimentat un munt de coses, sentir que em quedo enrere i que sóc l’única que no pot aspirar a allò que tenen o han tingut tots els altres. Perdo la confiança en mi per dins i per fora, i no hi ha res que em faci pensar que això no és així, que jo no tinc cap problema. Però tot i estar sola hi ha coses que m’empenyen a somriure, així, tan estúpidament, com si fos un calc d’un llibre d’autosuperació.

I així em sento, no estic contenta però tampoc no estic trista, el blau ho tenyeix tot i la melodia ho il·lumina. 

XLVI

"Amics". Mai una paraula com l'amistat m'havia posat tan trista. O potser, més que tristesa, decepció. M'ho repetia una vegada i una altra, que tot era amistat, però una petita part de mi somniava que no, que la cosa anava més enllà. 

"Em pensava que érem amics!", has dit mentre fèiem broma. És clar. Això és el que som. I el que serem durant molt de temps. I és bo, l'amistat és meravellosa. Però en aquest cas no ho és prou per a mi.

Suposo que era la petita empenta que necessitava per decidir-me a tancar una porta que fa poc que havia obert. Però no sóc capaç de tancar-la amb clau, així que de moment l'ajustaré. Perquè en el fons, si mai volguessis obrir-la, només hauries de trucar.

L'encanteri no podia durar per sempre.

XLV

I cada vegada que decideixo no estimar-te més, fas que ho oblidi i caic més i més. Sense que te n'adonis. El meu secret, tot meu, tan gran que fa mal ben endins. Però millor això que dir res, no fos cas que espantés les cuques de llum que ens il·luminen i no deixen de brillar encara que a vegades plogui.