XVI

- Me'n vaig.
- No ho vull. Sempre havia tingut por que arribés aquest moment, por d'aquestes paraules. I m'havia dit de no aferrar-me a tu precisament per això, per no patir si mai passava. Però tu... tu ets encantador, saps? I encara no hem passat prou temps junts, no tenim records en comú. Sento que és massa aviat per dir-nos adéu, així que no marxis.
- Però precisament per això, encara que marxi no em trobaràs a faltar.
- És cert. Al principi potser una mica, però durarà el temps que trigui en arribar un altre halo de llum a la meva vida. Però està bé deixar-ho així?
- Llavors què vols? Que em quedi? Saps que no puc, no puc quedar-me només perquè tu m'ho demanis.
- No. Sé que això és molt important per tu, sé que fa molt de temps que ho vols i ho entenc, perquè també és la meva passió, tot i que no és el meu moment per acomplir-la. No et demano que et quedis, simplement, puc venir amb tu i estar al teu costat una mica més?

XV

La nit s'acosta i els dubtes tornen. Tu intentes somriure i fer-te la forta, però per dins es mou alguna cosa. I no t'agrada.
Però saps que això no durarà sempre, perquè no ho permetràs. Diguin el que diguin, sentis el que sentis, saps que et mantindràs ferma i no deixaràs que els dubtes t'allunyin del teu objectiu. Sempre has somniat en aconseguir-ho, i ara encara creus que el camí que vas escollir fa temps és el correcte.

Oh, vaja. Ara t'has respòs a tu mateixa. Adéu, dubtes!

XIV

La meva companya, la meva amiga.
Com una ombra, silenciosa, discreta, passes desaparcebuda per molts. La teva mirada, hostil. Un linx orgullós, demostres sempre que tu estàs fora del món, distant. Les teves paraules, tranquiles. Perquè tu parles quan tens alguna cosa a dir, no més. Però escoltar, m'escoltes sempre. I m'aconselles, o em contradius, o simplement assenteixes. Mitternacht. Jo et dic que sóc obscura, però tu intentes fer-me brillar. Profunda, analitzes les coses minuciosament, a tot li busques un perquè. Ets com... com aquell verd-blavós infinit, on el cel i la terra es troben, aquell punt sempre llunyà. Em dónes ales, m'inspires a la força. I somriem. I amb els nostres somriures, fem que la monòtona rutina tampoc sigui tan insuportable.

Perquè estàs al meu costat, aquí i ara. Perquè hi estiguis molts dies més, ferma com un tronc.

XIII

Hola? Hi ha algú aquí?
No. No hi és.
Qui?
Ja ho saps.
És veritat. Encara no sé perquè el busco tan desesperadament. Últimament vinc aquí cada vespre, a aquest racó fosc i ple de pols, tot perquè va ser aquí on el vaig conèixer...
Però ell ja no hi és.
No, és cert. Va marxar fa molt de temps... O va ser la setmana passada? No, va ser ahir. Oh, vaja, fou ahir i sembla que hagi passat una eternitat...! Espero que torni aviat.
I si no torna?
Per què no hauria de fer-ho? Ell no em va dir res, ni tan sols adéu! I jo, jo...
I què? Potser no li importes.
Segurament, sí! Però no passa res. Jo seguiré esperant-lo aquí, sí, una mica més... Fins que se m'adormin els sentits i m'abandoni l'esperança.
El que esperes no ha existit mai, no existeix ara ni existirà.
Ho sé. Precisament per això, què puc fer sinó esperar-lo?
Oblida'l.
Per què? De què serviria?
No patiries.
Tampoc pateixo ara. Només entretenc el cor abans que sigui l'hora d'entregar-lo. Oh, mira, ja ha arribat. Però no em veu. El crido? No, no, m'esperaré ben quieta i callada, que em vegi ell. I si no em veu i marxa... doncs tornaré a venir demà!
Això no té cap sentit.
Ho sé. No és fabulós?

XII

Innocent com la Caputxeta, confies cegament en els llops que et vas trobant.
Saps que no ho hauries de fer, però ho fas.
Col·lecciones globus d'il·lusions de diferents colors, i segueixes caminant per arribar al teu destí. Però et trobes un llop, i un altre, i tu, babaua, els dones un globus a cada. Ells l'agafen, et somriuen, però quan no mires, l'esquincen amb les urpes. I tu, que tens experiència amb aquests animals, t'ho imagines i somrius, i segueixes caminant, i segueixes donant globus. Tan fàcilment t'en desprens, com si no tinguessin valor, encara que per a tu en tenen, i molt!
Perquè ells s'aprofiten de tu, però qui sap si tu no t'aprofites d'ells...
Caputxeta Caputxeta, ja no ets innocent mai més.

XI

Tinc por.
El meu vell amic "i si...?" em consumeix lentament.
Una moneda:
Cara, vius. Creu, mors.

- Deixem de dramatitzar.

Massa dubtes,
massa... de tot.




"I t'abraço amb l'angoixa vegetal
d'un bosc d'amor ofert a la destral"





Vull,
necessito
moltes coses i cap infinita.
Un somriure, una abraçada.
Res té sentit, però tampoc m'importa...
- Nihilista
Només un terra sota els meus peus.
Sentir que no m'enfonso, caminar sobre segur...

X

La mirada que m'evita. La mirada que no em veu.

Per què no em mires?
És perquè sóc massa brillant, o perquè no brillo prou?
Perquè sóc massa gran, o massa petita?
Sóc massa lluny, o massa a prop?

Vaig conèixer una altra mirada. Efímera, simplement d'un instant. Però estava viva, sorpresa, i em mirava a mi. Era transparent, no calia desxifrar-la.

Si la teva mirada fos com aquella, si em miressis d'una manera ben humana ni que fos un cop, enlloc d'abaixar el cap i tancar-te en tu mateix, creant aquell mur de gel que m'impedeix arribar a tu, crec que en tindria prou per continuar lluitant.

IX

Avui, he deixat marcir una flor a les meves mans.
Tan bella, tan efímera...

Per què no l'he cuidada millor?
No calia gaire esforç, simplement haver-ho volgut més fortament...
Estic segura que si ho hagués fet, ara seguiria viva.

La meva flor...

M'he quedat mirant-la, tan quieta, tan aliena a tot...
Oh, hi ha hagut un moment, en què ha fet veure que dormia. Jo crec que realment reposava, ha tancat els ulls, així, dolçament...
I després, res, mitja hora, i ha mort.

La meva flor...

No m'ha donat temps de percebre la seva olor.
Al meu jardí no hi ha gaires flors. Com puc deixar que morin tan impunement?
Demà... demà!
No puc salvar la flor d'avui, però puc preparar-me i tenir cura de la de demà.
Encara que potser no hi hagi flor, demà...

La meva flor... quan tornaràs a mi?

VIII

Que és una guerra perduda ho sabia abans de començar-la. Ho sabia abans de plantejar-me dur-la a terme i tot. I encara ho sé, i ho tinc present. Però i què? Encara que segurament patiré, encara que pot ser que quedi malament davant de molta gent i que al final resulti ser una càrrega per les persones que m'importen i estan al meu costat, sento que haig de continuar lluitant fins que el meu Enemic acabi amb mi travessant el meu pit amb la seva llança. És una guerra perduda, però jo no estic acabada. Puc continuar lluitant per aquell somriure, encara que no sigui el meu. I si perdo, i si em maten, doncs que m'enterrin amb la seva arma. I això és tot. No necessito res més.
Morir lluitant per allò que vols, hi ha manera més digne de deixar aquesta terra on tot té un final?

VII

Te rooibos amb un toc de gerds. Sí, de nou. Aquell gust amarg però amb un dolç aroma. Realment m'agrada.

Ahir em van sortir ales, saps? Sí sí, ales, de l'esquena. Eren molt belles, com les d'un àngel. Però no em quedaven bé, no, no. Massa pures, potser...? No ho sé, crec que les prefereixo... diferents. No, de dimoni tampoc, potser de corb, sí...! Bé, al cap i a la fi, així no deixen de ser ales d'àngel tenyides de negre, no? Si és que "el negre és l'únic color que realça la mirada", encara que en el meu cas no hi hagi gaire per ressaltar... jo què sé!
I volava, Però no gaire, només una mica. I ho veia tot... però com des de fora, saps? Molt bonic. Però em vaig despertar, com sempre. Les ales van desaparèixer i vaig caure. Però no em vaig fer mal, crec. Vaja, si me n'hagués fet ho recordaria... No, no em vaig fer mal. Estic bé!
Potser un altre dia em tornaran a sortir ales... Tan de bo la pròxima vegada pugui volar més alt i més lluny, oi?
Sí, això espero.

VI

Te rooibos amb un toc de gerds, i la pluja que cau de fons.

Somnis d'amors a la biblioteca que no és la biblioteca, més bé sembla un cibercafè tret d'Alice in Wonderland de Lewis Carrol. Gerard Piqué amb aires del teu company d'alemany però en versió maquereau tret d'un shojo manga. Adorable. Però ai! no la mosseguis l'ametlla amarga.

Despertes.
Tornes a dormir.

Somnis on apareix un mòvil amb què no aconsegueixes posar-te en contacte amb ell, el qual significa la teva por a la impossibilitat de...
Oh, vaja.
I aquell amic torna a ser al teu costat, més a prop que mai. Les mans entrellaçades. I plou. I apareix...! I oh, oh, foto, foto. Que cruel, no? Oh, no, i què? Em sembla bé, saps?, em sembla bé. Sí, sí, de debò, ja m'agrades tal com ets.

I despertes. Per sempre?

Increïble poder a l'escena del foc.

V

Te verd amb llimona i encens de gessamí.
El fum de la flor s'escorre entre els meus dits, embriaga. Saluda, i se'n va.
Com aquella mosca. Intentes arrapar-te a la paret amb aquestes potetes, dèbils, petites? Més fràgils que el paper, el paper d'aquell cigarret que mai vas fumar. T'acaricia el braç, l'observes. Canvies de posició i se'n va.
Un vas trencat, les cendres de la flor. Imatges fetes prosa poètica que trenquen cors, desoladores, obren ferides que creies tancades.
El seu nom, el nom de la flor...
Tots els papers escampats sobre l'escriptori, el llum de sobretaula t'enlluerna com si el passat t'interrogués. I la veu monòtona segueix parlant sola a la paret del costat.
Si poguessis fer-la callar... per sempre.
taedĭum sempiternus

IV

No és com si m'embriagués de solitud...
O potser sí.

Trobo a faltar el perfum d'una abraçada. D'una abraçada d'amor sincer, uns braços forts que em sostinguin quan senti que em trenco en mil bocins. Un company a qui no li hagi d'explicar amb paraules com em sento, que m'entengui amb la mirada. Un d'aquells amors pels que val la pena lluitar, més enllà de l'espai i d'aquells que s'hi oposen.

Insatisfeta, però massa covarda per a posar-hi remei. Preguntant-me a cada instant quin és el meu lloc, perquè sento que encara no l'he trobat.

III

Ella caminava sola, decidida. Era un vespre fred i fosc com se suposa que són els vespres d'hivern. Tornava a casa, a la llar on l'esperaven.

Sent que algú la segueix.

No li dóna importància, però molesta, accelera el pas per deixar-lo enrere. I cada vegada va més de pressa, gairebé al saltiró, amb la música dels auriculars posant ritme al seu moviment. Intenta no pensar.
El fred li cala el ulls, se li humitegen, i el baf que exhala és tan espès que gairebé es pot palpar.
Finalment, arriba al porxo de casa seva, treu la clau i entra a l'edifici. Amb l'esquena recolzada a la porta transparent, decideix avançar per agafar l'ascensor, però havent fet només dues passes, decideix comprovar si allò que l'havia atormentada durant el trajecte era real o simplement la seva imaginació. Així, es gira i clava la mirada a la part exterior de la porxada. S'acosta per veure-ho bé...

Hi ha algú.

Un home, amb una jaqueta blanca. Es gira. La mira.
Li somriu.

Ella obre els ulls.

II

Si m'haguessis deixat, t'hagués estimat per sempre...

Qui va ser el culpable? La luxúria o l'odi? En aquell llavors pensava que era el propi excés d'amor que sentia per tu qui va causar el meu patiment.
Sempre es diu que en una relació hi ha un que estima més, que dóna més que l'altre.
I encara ara crec..., sé que aquest paper era el meu.
Però tu no ho senties així. Per tu l'amor era un joc, i a més un joc de tres, o quatre, o cinc...

I ara creus en Déu i anheles la salvació de la teva ànima.

Si fos per mi, tindries la redempció que tant desitges. Però jo no sóc l'únic error que has comès, i hauràs de fer molt més a part de resar-li al teu Déu si vols que ell també et perdoni.

I

...és com verí, com una negra metzina que em corromp la ment, el desig d'allò que un altre posseeix.



És més que aquell sentiment sovint d'odi.
No, no et vull veure.
Mossegar-se la llengua, tancar-se a si mateix en una presó de supèrbia.
Com ho has fet?
Per què tu...?
Per què jo no?




Destruir la bellesa amb les meves mans, sí, això és el que vull.