I te n'has anat.
Dir que és dolorós, que em sento sola, que et trobo a faltar, que tinc por i que vull estar amb tu em resulten paraules buides. Si ho dic o ho llegeixo trobo que és ridícul, i em veig com una adolescent enamorada més.
Suposo que en el fons és el que sóc, jo tota sóc ridícula.
Però sempre intento actuar de la manera més madura, i aquesta vegada no. Per una vegada vull ser egoista, vull comportar-me com una nena malcriada.
Hi ha un remolí de sentiments dins meu, dominat principalment per la por i la tristesa. La por a l'oblit i la tristesa de la distància i el temps. No saber què passarà quan tornis em mata. Veure que fas la teva vida, que ets feliç sense mi, i que jo m'enfonso cada cop que et penso també em mata. Els records m'empresonen. Em dius que el temps et passa volant, i a mi en canvi em passa en conta-gotes. I tot em remet a tu. Tot. Començo a creure que el que sento per tu és malaltís, i que ja no és amor sinó obsessió. I em mentalitzo que t'haig de deixar anar, perquè no sé si tornaràs, i perquè si vull avançar no puc seguir lligada a un record, per molt bonic que sigui. Però...
