XLVIV

No em feu parlar, avui no és un bon dia. Em mossego la llengua i m'enverino d'amargor. Millor quedar com una persona de poques paraules que no té el dia que ferir ningú amb la meva sinceritat massa brusca.

Que em molesti tant tot... em pregunto si és un signe del meu malestar o simplement m'estic fent gran. 

Sigui com sigui, la solitud cada cop em fa menys por, i això és bo. 

A quin preu ho estic pagant o ho pagaré, ves a saber... 

Deshumanització o evolució?

XLVIII

Decepció. Això va ser fa molt de temps. Potser no gaire, de fet. Dos mesos i mig, si fa no fa. Quan va esclatar la gran bomba va ser el que vaig sentir. I tristesa. I ràbia.

La desfeta del gran setge encara dura. I durarà per sempre, com les cicatrius d’una guerra, perquè no només són físiques, també són records. De tan en tant fa més mal, altres vegades és com si ho haguéssim oblidat. Però no, mai no oblidem. I quan l’onada de records torna, ho fa amb més força. I continuo essent una observadora en tota aquesta història, com si no m’afectés, però tremolo d’angoixa quan els sento, i d’enuig, i m’agradaria dir alguna cosa però sé que no serviria de res. Mai li podràs fer entendre a una poma que està podrida, ella no ho veu. I comentaris que són punyals embolcallats de victimisme, quina ironia.

Tan de bo pogués escriure sobre com em sento ara mateix, però seria una llista llarga plena de paraules fosques. Últimament només sento això i buidor. El pessimisme s’apodera de mi i em fa creure, com deien els punks dels 70, que no hi ha futur, com a mínim, no per a mi.

XLVII

Passo una etapa d’acceptació de la solitud. El pessimisme m’ha dominat per complet i ja no crec en cap mena de futur brillant acompanyada d’una persona especial. No crec que pugui agradar a ningú. El que més greu em sap és no haver experimentat un munt de coses, sentir que em quedo enrere i que sóc l’única que no pot aspirar a allò que tenen o han tingut tots els altres. Perdo la confiança en mi per dins i per fora, i no hi ha res que em faci pensar que això no és així, que jo no tinc cap problema. Però tot i estar sola hi ha coses que m’empenyen a somriure, així, tan estúpidament, com si fos un calc d’un llibre d’autosuperació.

I així em sento, no estic contenta però tampoc no estic trista, el blau ho tenyeix tot i la melodia ho il·lumina.