XXXVI

I així és com va acabar.

Una carta, la última, on expressaves totes les teves sensacions, on mostraves la teva veritat i on, entre línies, t'exculpaves a tu mateix per deixar-me a mi com a causant del desastre.

La incredulitat encara em consola cada vegada que m'ensenya aquelles paraules emmarcades, aquell intent en va de poeta pertorbat amb frases que en lloc d'aixecar sospirs de princeses enamorades em convertiren en una princesa de gel plena d'ironia mordaç. Un estat que m'acompanya fins aquest moment.

Perquè t'he estimat tant i tu tan poc que ara no et puc estimar ni una mica. Et volia veure, ho necessitava, i ara dono gràcies per cada dia de més que trigui a trobar-me amb tu.



I ja està. No hi ha res més. Aquest és el capítol final que calia escriure per poder tancar aquest cicle i començar-ne un altre. Segurament hagi de reprendre la història i escriure'n algun epíleg, però no més enllà de quatre línies mal contades que parlin de l'evolució de la protagonista en relació al medi que l'envolta i el retrobament en qüestió.
Pot ser divertit i tot.