XXXIX

Nits de somnis que m'embolquen de sospirs i tendresa infinita, la qual s'esfuma al matí cada vegada que obro els ulls. Somnis que ja no sé interpretar de cap altra manera que una queixa de la meva Solitud, qui se sent sola i oblidada. "Jo vull això", em xiuxiueja suplicant, "només això...". I jo ja ho sé, que ho vol, no, que ho necessita. I tan de bo pugués donar-li. Però s'escapa de les meves mans, i per això li dono placebo en forma d'amors platònics, d'aquells que mai es poden atènyer i que fan mal justament per això, però que infatuen l'esperit donant-li esperança i alegria. La Solitud n'esdevé addicta, d'aquest placebo, d'aquesta droga que és aiga tèbia, i en vol més i més, i ja no en té prou que siguin platònics, i vol que siguin seus materialment. I el buit es fa més gran, més profund. 

Paciència, Solitud, paciència...

XXXVIII

Dos estranys, això hem esdevingut l'un per l'altre. 

És "el que havia de passar"? 

Segurament. La teva despreocupació i el meu dolor no podrien conviure de manera cordial. Com a mínim no encara. Em pregunto quant de temps necessitaré per curar-me del tot, per deixar de sentir res quan algú digui el teu nom o quan creuem la mirada.

Dos estranys, i un que no oblida.

El tren encara m'evoca aquella nit.

Totes aquelles llàgrimes, llàgrimes que, per sort, ja no vesso.

I em felicito perquè cada vegada et penso menys.

XXXVII

Ell era un complet desconegut i tot i això sentia que el coneixia molt bé. Per a ella era un reflex de la seva ingenuitat perduda fa molt de temps, en una primavera massa freda. Per això el contemplava des de la distància, sense apropar-s'hi gaire, tenia por que la seva incúria trenqués a bocins la seva esperança... o, més ben dit, que la prengués per la pessimista en què havia esdevingut.
La raó, la lògica s'havien apoderat d'ella i, per desgràcia, havia deixat de creure en el "per sempre més". Potser era, simplement, que s'estava fent gran.