Passo una etapa d’acceptació de la
solitud. El pessimisme m’ha dominat per complet i ja no crec en cap mena de
futur brillant acompanyada d’una persona especial. No crec que pugui agradar a
ningú. El que més greu em sap és no haver experimentat un munt de coses, sentir
que em quedo enrere i que sóc l’única que no pot aspirar a allò que tenen o han
tingut tots els altres. Perdo la confiança en mi per dins i per fora, i no hi
ha res que em faci pensar que això no és així, que jo no tinc cap problema. Però
tot i estar sola hi ha coses que m’empenyen a somriure, així, tan estúpidament,
com si fos un calc d’un llibre d’autosuperació.
I així em sento, no estic contenta però
tampoc no estic trista, el blau ho tenyeix tot i la melodia ho il·lumina.
