I encara que soni mediocre, m'agradaria trobar una caixa fosca on amagar-me, on aprendre a deixar de pensar, oblidar-me de tot i dormir eternament. Deixar de pensar sobretot. Seria molt còmode, i a la vegada seria com estar morta, una mort en vida.
14 de febrer, 2011
XX
Cada vegada estic més lluny de la meta. Es fa petita i es difumina, perd el seu contorn.
Com jo.
Sóc una gota de pintura negra sobre una tela en blanc.
I el cel és gris. És gris...? No, ho era fins fa poc. Ara he canviat el cel. He deixat el cel cendra enrere i ara en tinc un de diferent. I el trobo a faltar, aquell cel... va durar tan poquet, menys que un sospir! Ara només me'n queda el record i l'esperança de veure'l de nou. Potser aquesta podria ser una meta, ben mirat.
Com jo.
Sóc una gota de pintura negra sobre una tela en blanc.
I el cel és gris. És gris...? No, ho era fins fa poc. Ara he canviat el cel. He deixat el cel cendra enrere i ara en tinc un de diferent. I el trobo a faltar, aquell cel... va durar tan poquet, menys que un sospir! Ara només me'n queda el record i l'esperança de veure'l de nou. Potser aquesta podria ser una meta, ben mirat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)