I amb cada petó dónes corda a l’esperança,
l’esperança d’una utopia, d’una il·lusió de durada tan efímera com la primavera.
Una melodia que no puc atènyer perquè és massa lliure. Ni puc ni la vull canviar. Però tan de bo fos ella la que vingués a mi per voluntat pròpia i decidís quedar-se al meu costat...
