XIX

Vaig fer enviar un missatge a un ós rentador. Li demanava pel seu estat, feia molt que no en sabia res i volia assegurar-me que seguia viu. Avui un missatger m'ha fet arribar la resposta.
Sí, segueix viu, simplement està enfeinat a les muntanyes, cuidant dels animals i ocupant-se de les provisions per l'hivern. Pel to de la carta, se'l veia consternat.
Em preocupa que sempre hagi de ser jo qui envii el missatge per reprendre el fil de la conversa. Crec que em preocupo massa per aquest ós rentador, i ell en canvi només em veu com un caçador més.
No hauria d'intentar conèixer-lo tant, al cap i a la fi, un dia acabarà desapareixent de sobte i d'una manera ben misteriosa, acompanyat per una adorable osseta segurament.

XVIII

I si ningú em vol creure, embogiré davant del món. I estarà bé.
No és que realment importi gaire no tenir credibilitat en un univers on ja res no val.
Les paraules perden valor a mesura que passa el temps. Els dies esgarrapen significat a les dites, conjuncions, preposicions... Fins i tot els sintagmes de tots els tipus només són palla davant la superficialitat de la quotidianitat. La llista és infinita, i el problema segueix essent el mateix.
Ningú t'escolta.
De fet, dubtes que ningú s'escolti a si mateix, o la majoria de la gent s'ho pensaria dues vegades abans de dir la majoria de coses que diuen.
Fastiguejada, és la paraula. Així et sents. Fàstic amb tocs d'indignació i menyspreu. Però ja... ja tant és. Fins i tot tu mateixa has perdut credibilitat. Què faràs, ara? Com et podràs distingir de tota aquesta... aquesta... "gent"? Gent, gent, gent... Tanta gent i tanta poca varietat... I les persones, on s'han amagat? No, encara que busquis sota les pedres, no trobaràs a ningú. I ningú t'escolta. Ningú et para atenció.
Ningú et creu.
Ningú et creu.
Ningú et creu.
Crida.
Crida.
Crida més fort. Més. Més fort encara.

Crida.

XVII

Li va caure una petita gota fosca al seu dit. Se'l va apropar lentament a la cara per observar-la millor, tot arrugant el nas. Va fer una ganyota d'indiferència amb la boca i llepà la petita taca.
Ferro...
Obrí i tancà la boca una vegada i una altra, fent petar la llengua i empassant saliva per poder degustar més lentament i acurada el seu sabor.

"- Ha conegut mai cap vampir, Doctor?
- Hmmm... Bona pregunta. Diguem que he conegut gent que creia ser-ho."

Va somriure amb sorna.
El mocador estava delicadament decorat amb petites taques esbossades a l'atzar, unes taquetes del mateix color fosc que la que havia llepat del seu dit.
De fons, s'escoltava un piano. Una melodia austera, monòtona.

Vaja, els del carrusel tornaven a fer-ne de les seves.