XXXIV

“Si vols tenir algú, l’has de deixar lliure: si torna a tu, és teu. Sinó, és que mai t’ha pertanyut.”

Jo crec fortament en aquesta frase. Per això no et perseguiré ni aniré a buscar-te. En el seu dia ja vaig excedir-me demanant-te amb llàgrimes als ulls que no em deixessis, una cosa que no hauria volgut fer mai per orgull, per no mostrar com en sóc de vulnerable quan estimo. Però ho vaig fer, perquè és el que sentia. I per això no me’n penedeixo. Així com tampoc me’n penedeixo de tots els missatges que t’he enviat, de les hores que t’he pensat i esperat mentre sabia (i pretenia no saber, o més ben dit, no recordar) que mai seria prou important per a tu com tu ho eres (ets?) per a mi. Ni me’n penedeixo de tot el que hem viscut que, ben mirat, tampoc ha sigut gaire. El temps mai ens ha sigut favorable. Però potser perquè les coses que hem viscut no han sigut nombroses, les recordo amb més claredat i intensitat que d’altres. I per això em fa tan mal. La primera persona que estimo que em diu “no vull que pateixis” ha sigut (és?), curiosament, la que més mal m’ha fet. Precisament perquè no em dónes motius per a odiar-te, no puc decidir-me a oblidar-te. Que tu estàs als seus braços, que tu l’estimes a les nits, i potser fins i tot de dia, us estimeu. Que jo sóc (era?) “l’altra”. Que te m’oblides, que no et preocupo. Tot això ho sabia des del primer bes, però és ara quan ho he d’afrontar amb més duresa. Però s’està morint. L’esperança es mor, i jo la ploro. La ploro perquè no es mor sola, sinó que tu l’enfonses una mica més cada dia que no em parles. No tinc falses promeses a què agafar-me, només una pua i caramels tous i garrafes de records, i la gent em diu que no hi haig de pensar, o que tu no vals la pena, que conegui altra gent, que em busqui algú millor. I jo assenteixo i dic que ja ho intento mentre penso que l’únic que vull és que em recordis i dir-te que et trobo a faltar. Ara fa un mes estava plorant que l’endemà marxaves. I hores abans, havíem plorat junts per aquesta separació. I ara, ara fa una setmana que espero que em contestis. I ara, ara segueixo plorant per tu.

Quantes llàgrimes més hauré de vessar per deixar de patir?

XXXIII

La meva estrella em va dir que no calia que fos jo la que lluités pels dos. I té raó, no cal. De fet, no hauria de fer-ho. Quin sentit té estar amb algú que tant se li dóna? Però l’estimo. Així de simple. I si no lluito jo, que sóc la interessada, qui ho farà? Deixaré la lògica, l’orgull i la dignitat ben guardats fins que me’n cansi del tot o fins que m’aparti del seu costat. Molta gent ho criticaria, em diria que no tinc amor propi i que això no val la pena, que puc trobar algú altre que m’apreciï de debò.

Que llanci la primera pedra qui no ha estat disposat a tot per estar amb la persona que estimava. Quin sentit té conservar l’amor propi o la dignitat si no puc ser feliç, si no puc fer el que vull?

XXXII

Detesto les teves paraules de consol, que intentis animar-me i vulguis pretendre ser feliç. Sé que realment vols ajudar-me, però que em diguis “si jo puc estar bé, tu també” és una gran mentida. No. No perquè tu estiguis bé, jo també ho puc estar. Som persones completament diferents, per tant encara que la situació fos la mateixa, actuaríem de manera diferent. I es veu que la situació no és la mateixa.

Però això ja és culpa meva, per no tenir el valor suficient d’explicar-t’ho. I encara que soni a pretext, creu-me si et dic que ho faig per tu, perquè no sé com acabarà tot això. Si acabés demà mateix, hauria valgut la pena dir-t’ho? Per mi sí, per mi tot el que tingui a veure amb aquesta història val la pena. Per la nostra relació, no.

Avui parlaves de buidor. Buidor. La buidor que puguis sentir tu no és ni la meitat de fosca ni de profunda amb la que convisc a cada moment, a cada segon.

Sóc horrible per detestar-te, quan tu només em vols ajudar. Sóc horrible per tantes coses que el dia que em quedi sola m’ho tindré ben merescut.

XXXI

Com n’és de dolorós palpar el teu oblit a través de les teves paraules. El temps et passa volant, em vas tornar a dir fa poc. Si ho penso, ja fa un mes d’ençà que vas marxar. Un mes...! I jo segueixo presonera d’aquell dimecres quinze, l’últim dia que et vaig veure, l’últim cop que et vaig tenir als meus braços, tot per mi, durant uns instants. A mi el temps no em passa ràpid, no en el seu moment, com a mínim.

Però ja en fa un mes, i no t’he pogut oblidar en cap instant.

M’he tornat més forta, d’això n’estic segura. El dolor m’ha enfortit, m’està enfortint. El teu oblit, la teva indiferència, em fereixen cada dia, encara que tu no te n’adones perquè no ho fas expressament. Tu simplement gaudeixes de cada instant, i és el que s’ha de fer, però alhora penso que podries gaudir de cada instant i parlar amb mi més sovint, si pensessis en mi tant com jo penso en tu. Aquest pensament em fa mal, i en lloc d’evitar-lo, m’hi delecto, com si banyés les meves ferides en sal. Perquè no podem conèixer l’amor sense el dolor, perquè ara no em pots aportar la felicitat d’antany per culpa de la distància. Perquè no sóc capaç de pensar només en els bons moments, suposo que el pessimisme forma part de mi, i encara que pogués, em faria el mateix mal que els pensaments negatius. Els records, n’he parlat tantes vegades d’ells... No vull oblidar res, però tan de bo pogués adormir els meus sentiments i despertar-los de nou al setembre, així, com un interruptor. Tan de bo pogués fer com tu i estimar a diverses persones a la vegada. Però no puc.

“I bé, què hi farem. No res”, oi?

XXX

Ahir, per primera vegada des de feia dies, les llàgrimes em van venir a veure. Es que em sentia molt sola i necessitava que algú em fes companyia, saps? Doncs bé, em van explicar que no havia de sentir-me sola perquè encara que tu no hi siguis, encara que no em parlis i et trobi a faltar cada a cada instant, haig d'estar agraïda per tot el que hem viscut plegats. "Ja n'estic", els vaig respondre, "però no vull haver de renunciar-hi, no vull que el nombre de records nostres s'estanqui, vull que segueixi creixent. Vull poder estar al seu costat de nou."
"I creixerà", em digueren. "Oi tant que creixerà. I estaràs al seu costat."
"Però i si ha de ser com una simple companya? O com una amiga?"
"No és així com estaves amb ell al principi?"
"Sí..."
"I no et semblava impossible poder tenir res més?"
"Sí."
"I mira tot el que n'has tret! Abans que comencés tot, podies ser feliç no per ell, sinó per tota la gent que et feia costat. Doncs bé, aquesta gent segueix estant amb tu. Aprofita-ho. I dóna'ls tot l'amor que vulguis, a ells, que de segur que ho valoraran. Et sents sola i et fa mal, és normal. Però arribarà un moment que aquest dolor no serà la teva feblesa, sinó la teva força. I recorda que pots fer tot el que vulguis fer, només cal que t'hi posis."

XXIX

Furgo en la caixa de Pandora dels meus records a través d'un petit forat perquè no vull que s'escapin. Els vull guardar tots ells ja que junt amb els teus regals són la única prova del que vam ser algun dia. Sí, perquè un dia em vas dir que m'estimaves.

M'aferro als meus records per demostrar-me a mi mateixa que allò va ser real. Però a la vegada actuen com un verí quan es combinen amb els meus sentiments i la realitat, i així, em destrueixo lentament.

Fins quan podré seguir així?

I tu?

Quant de temps em faràs esperar? O es que ja m'has oblidat del tot?