XLVI

"Amics". Mai una paraula com l'amistat m'havia posat tan trista. O potser, més que tristesa, decepció. M'ho repetia una vegada i una altra, que tot era amistat, però una petita part de mi somniava que no, que la cosa anava més enllà. 

"Em pensava que érem amics!", has dit mentre fèiem broma. És clar. Això és el que som. I el que serem durant molt de temps. I és bo, l'amistat és meravellosa. Però en aquest cas no ho és prou per a mi.

Suposo que era la petita empenta que necessitava per decidir-me a tancar una porta que fa poc que havia obert. Però no sóc capaç de tancar-la amb clau, així que de moment l'ajustaré. Perquè en el fons, si mai volguessis obrir-la, només hauries de trucar.

L'encanteri no podia durar per sempre.

XLV

I cada vegada que decideixo no estimar-te més, fas que ho oblidi i caic més i més. Sense que te n'adonis. El meu secret, tot meu, tan gran que fa mal ben endins. Però millor això que dir res, no fos cas que espantés les cuques de llum que ens il·luminen i no deixen de brillar encara que a vegades plogui.

XLIV

Una foto m'ha portat el record d'un petó teu, la reminiscència de la teva olor. Pensar-te ja no fa mal, però és un sentiment estrany que li xiuxiueja a la meva memòria fins a quin punt et vaig estimar.

És un dia ple de núvols que no anuncien pluja o tempesta, simplement tapen el sol i no deixen que brilli com ho hauria de fer. Dies estranys. Dies en què sembla que les persones vulguin anar de conjunt amb el cel.

Demano perdó i m'ignoren. I segueixen ignorant-me. Sé que saps que no pretenia fer-te mal. És trist però jo no sóc tu. De tota manera, entenc aquests dies, perquè tots som una mica estranys, tots tenim núvols dins que no deixen brillar el sol. Així que esperaré que vingui una ventada que s'endugui la boira.

Vidre fràgil i trencadís que pot tallar a qui intenta recollir-ne els bocins.

XLIII

Ara mateix estic passant una mena d’etapa d’acceptació de la solitud. Acceptació de mi mateixa. Allò de “si no t’estimes a tu mateix, ningú no et podrà estimar”.

Aquesta solitud em provoca vergonya i dolor, i n’estic farta. Vull estar bé sempre, sola o acompanyada, que la meva felicitat no depengui de ningú. Però és difícil. I el més difícil és saber que no sóc especial per a ningú, ni tampoc per a tu. Sembla com si tothom fos capaç de trobar algú per qui ser especial, tothom menys jo, estancada en un punt mort. Em pregunto per què...

M’estimo menys que no em pensava.

XLII

Tot just m’he despertat d’un somni que no era un somni, sinó un record de la realitat. Una mica canviat, segurament, potser fins i tot idealitzat. Però només potser, perquè aquest record és pura felicitat.

He somniat una setmana enrere, el que em va passar a dia d’avui fa set dies.

És curiós com ahir escrivia que em sentia buida, la por que tenia d’haver perdut tan ràpidament un sentiment tan fort. No, no l’he perdut, de fet és més viu que mai. I em gela i em crema alhora. Ahir el vaig adormir i em vaig sentir buida, avui s’ha despertat i em sento desconsolada. I el pitjor de tot és que no sé què és millor, no sé què hauria de sentir, si tinc motius o no, per què em sento així, si sóc la única.

Però no hi puc fer res. No, no puc. Adormiré altre cop aquesta por, aquesta angustia que se’m clava tan profundament, tots aquests sentiments segurament no correspostos i m’aferraré al buit, a una mena de cuirassa de felicitat planera que no es pregunti més enllà de les petites alegries quotidianes.

If we ever meet again. 

XLI

Quant dura l’esperança? Diuen que és l’últim que es perd. Durant molt de temps vaig tenir-ne un munt, d’esperança. Però un tigre se la va menjar. I ara creia que n’havia aconseguit de nova, però dos dies han calgut per plantejar-me de nou tot el que faig i sento.

Dubto, dubto sobre tot i tothom, especialment sobre mi mateixa. No em puc creure que una cosa que fa una setmana em va fer patir tant ara desaparegui en dos dies, no puc estar tan buida. Però no puc fer res per canviar el meu estat actual, i l’espera s’enduu totes les il·lusions. I l’esperança.

Sóc tan dèbil que em trenco sense fer res.