A vegades em
pregunto on ens porta tot això.
Només a vegades,
perquè sé que en el fons res ens porta a enlloc. Però a vegades la meva
bombolla de felicitat que inflo com un globus, amb bufades petites cada dia, se
m’escapa dels dits i deixa anar l’aire acumulat durant setmanes, Així, d’una
manera tan estúpida i sense cap motiu en concret més que la meva pròpia feblesa.
I llavors ho veig
tot negre. La gent en qui confio es tornen desconeguts que detesto i que actuen
d’una manera que m’enerva. Els somnis i les esperances en què crec desapareixen.
I m’odio a mi mateixa per sentir-me així, però alhora no hi ha res que em faci
voler canviar l’estat d’ànim.
Dies de misèria
emocional.
