XLVIII

Decepció. Això va ser fa molt de temps. Potser no gaire, de fet. Dos mesos i mig, si fa no fa. Quan va esclatar la gran bomba va ser el que vaig sentir. I tristesa. I ràbia.

La desfeta del gran setge encara dura. I durarà per sempre, com les cicatrius d’una guerra, perquè no només són físiques, també són records. De tan en tant fa més mal, altres vegades és com si ho haguéssim oblidat. Però no, mai no oblidem. I quan l’onada de records torna, ho fa amb més força. I continuo essent una observadora en tota aquesta història, com si no m’afectés, però tremolo d’angoixa quan els sento, i d’enuig, i m’agradaria dir alguna cosa però sé que no serviria de res. Mai li podràs fer entendre a una poma que està podrida, ella no ho veu. I comentaris que són punyals embolcallats de victimisme, quina ironia.

Tan de bo pogués escriure sobre com em sento ara mateix, però seria una llista llarga plena de paraules fosques. Últimament només sento això i buidor. El pessimisme s’apodera de mi i em fa creure, com deien els punks dels 70, que no hi ha futur, com a mínim, no per a mi.